Aigua al vi

Ima­gi­nem-nos ara per un moment algú que no pot estar-se del vi. Li n'han fet voler beure'n sem­pre i tot­hora. I s'hi ha aca­bat acos­tu­mant. Però no per això tan­ma­teix ha renun­ciat del tot a l'aigua, sem­pre avi­nent en deter­mi­na­des cir­cumstàncies. I ve que li agrada pon­de­rar més la ingesta més o menys oca­si­o­nal que pugui fer d'aquesta que no pas la prou més habi­tual que fa d'aquell. Tant és així que s'acaba con­ven­cent que, per poc que aug­menti el seu con­sum d'aigua, aquest bas­tarà a jus­ti­fi­car-lo de la seva insu­pe­ra­ble addicció encara més crei­xent al vi, la qual, a l'hora de l'estadística, es com­plau a igno­rar deli­be­ra­da­ment.

Doncs bé, sem­blant­ment s'esdevé en el món de les enques­tes, índexs, tants per cents, etcètera, refe­rits a tot el que con­cer­neix la situ­ació social de la llen­gua cata­lana: nom­bre de par­lants, de lec­tors, d'escri­vents, de pro­duc­tes cul­tu­rals que s'hi vehi­cu­len, de rea­lit­za­ci­ons que s'hi asso­lei­xen. Xifres totes elles esbi­ai­xa­des des del mateix moment que no tenen igual­ment en compte les quan­ti­tats homòlogues con­cer­nents a l'ús de l'espa­nyol dins el ter­ri­tori històric de la nació cata­lana. Quina relació hi ha entre l'incre­ment de fun­ci­o­na­li­tat de l'una i el de l'altra? A una major oferta tele­vi­siva o radiofònica o periodística o edi­tora en català, quina moltíssima major oferta no passa a haver-hi pro­por­ci­o­nal­ment en espa­nyol?

No voler ado­nar-se d'aquesta indes­tri­a­bi­li­tat entre totes dues llengües a l'hora de valo­rar la dimensió real de la del país, sense pren­dre també en con­si­de­ració l'acon­se­guida per aque­lla amb què es troba en desi­gual con­currència, és pecar de llom­bri­go­lisme com­pla­ent, d'emmi­ra­lla­ment autista, d'ali­e­nació suïcida.

Si es vol dei­xar de beure tant de vi, no basta a subrat­llar que ara es beu també més aigua. O cap­gi­rant els ter­mes del símil: importa abo­car aigua d'objec­ti­vi­tat al vi del cofo­isme.