Opinió

Retalls

‘Quid pro quo': nosaltres fem austeritat malgrat que no ens agrada
i l'Europa que pot
deixa de fer-ne

No, no, ama­ble lec­tor. Retalls vol dir que pro­poso una mis­cel·lània de temes. No d'ajus­ta­ments de des­pesa, reta­lla­des, que el propi con­se­ller d'Eco­no­mia xifra en una quan­tia addi­ci­o­nal de set mil mili­ons d'euros més que hau­rem d'estal­viar en els pro­pers dos anys –no sé si ho veu­rem, ja per incom­pli­ment, ja per haver ‘mort' en l'intent. Anem a pams.

Pri­mer retaLl per ado­nar-nos de la difi­cul­tat del moment. Sense més pre­ci­si­ons, podem fer la següent radi­o­gra­fia apro­xi­mada: els governs gas­ten avui gai­rebé un terç per sobre dels ingres­sos cor­rents que gene­ren. I no és un any només: en són qua­tre. De la des­pesa que el finançament els per­met, n'han d'apar­tar entorn d'un 20% per satis­fer la càrrega del deute. I la xifra va a més en la mesura que el deute que es renova, com que no es pot retor­nar, ho fa a un tipus d'interès més alt que el que subs­ti­tu­eix. A les amor­tit­za­ci­ons s'hi afe­gei­xen així uns paga­ments d'interes­sos a l'alça. En un futur pro­per, dels recur­sos que gene­rin amb l'esforç del tre­ball i la càrrega fis­cal assu­mida que facin els nos­tres fills, si la cosa con­ti­nua com ara, hau­ran d'apar­tar-ne quasi una quarta part. De manera que abans de poder per­me­tre's el luxe de deci­dir si gas­ten en ser­veis soci­als, edu­ca­tius o sani­ta­ris, hau­ran de res­tar tot aquell import pel llast que els hau­rem dei­xat.

Aquesta crisi, sap algú real­ment quan aca­barà? Jo no ho sé. Els catas­tro­fis­tes, que con­ti­nuen als mit­jans com si res, deien fa temps que a hores d'ara estaríem ja enfon­sats, men­tre que els opti­mis­tes s'aga­fen a un ferro roent amb el límit de la ingenuïtat des­qua­li­fi­ca­dora. Jo fa temps que he renun­ciat a fer càbales en qüesti­ons que res­po­nen a fac­tors que no són a les nos­tres mans i que es mouen en mana­des i segons pro­fe­cies que es poden auto­com­plir tot i ser errònies. Man­tinc que la sor­tida de la crisi depèn encara de nosal­tres i per això esmerço part del meu temps en l'anàlisi del que nosal­tres hem de fer, ‘tota la resta de coses iguals', en la mesura que aques­tes ens siguin exògenes. Dit això, en tots els arti­cles d'anàlisi, després del reco­nei­xe­ment dels fets i de la seva crítica ens hauríem d'obli­gar a escriure una part pro­po­si­tiva, en posi­tiu: què cal fer per millo­rar l'estat de coses de manera fac­ti­ble i rea­lista? Avor­reix la crítica sense apor­tació que només fa que des­mo­ra­lit­zar els nos­tres empre­ne­dors.

Segon retall. El mal endèmic del dèficit està estès a totes les admi­nis­tra­ci­ons. També a les locals. Tot comença amb pòlis­ses de tre­so­re­ria per aca­bar amb un deute sos­te­ni­ble. La idea de la pòlissa implica com­pas­sar una des­pesa cor­rent amb un ingrés cor­rent que tenen flu­xos tem­po­rals dife­rents, però sem­pre s'entén dins del mateix exer­cici pres­su­pos­tari i pen­sant en l'auto­fi­nançament. Quan es va al préstec i a l'endeu­ta­ment que supera el curt, ja hem tren­cat l'ortodòxia i podem ‘pren­dre mal', finançant des­pe­ses ordinàries amb ingres­sos extra­or­di­na­ris, tal com s'han de con­si­de­rar els finan­cers deri­vats del deute.

Un com­por­ta­ment rao­na­ble hau­ria de ser tenir la capa­ci­tat d'acce­dir sem­pre (comp­tar amb el finançament) al sub­mi­nis­tra­ment dels ser­veis que com­pe­tei­xen a una admi­nis­tració, posem per exem­ple, un ajun­ta­ment (els bàsics s'han de garan­tir, i els addi­ci­o­nals no es poden com­pro­me­tre per sem­pre), sense que això hagi d'impli­car la seva auto­pro­ducció per part de la pròpia admi­nis­tració. S'hau­rien de poder també man­co­mu­nar amb altres enti­tats i con­cer­tar, si és adi­ent, a empre­ses pri­va­des con­trac­ta­des. La res­pon­sa­bi­li­tat és pública: són ser­veis públics, però la pro­visió no ha d'impli­car sem­pre la pro­ducció, i menys aquesta con­si­de­rada aïlla­da­ment en un muni­cipi petit que pot no comp­tar amb prou eco­no­mies d'escala ni capi­tal humà sufi­ci­ent per pres­tar un bon ser­vei a la ciu­ta­da­nia.

A par­tir d'aquí, una admi­nis­tració pot gua­nyar liqui­di­tat acu­mu­lant un estalvi pri­mari que apro­vi­si­oni el bui­dat de l'estoc de deute; d'aquest estalvi forçat cap a un fons de reserva només hi exclou­ria la part d'inver­si­ons ja fetes que havent estat ava­lu­a­des posi­ti­va­ment esti­guin en període d'auto­fi­nançament. Altra­ment, un fons de rees­truc­tu­ració orde­nada, amb fusi­ons fre­des i calen­tes, hau­ria de forçar el canvi.

Ter­cer i últim retall. Seria de con­veniència local i a curt ter­mini, qui dia passa any empeny, con­ti­nuar ara tirant de veta del dèficit i fent inflació, fet aquest últim que per­me­tria rebai­xar la càrrega real del deute que tenim. Efec­ti­va­ment, no crec que el cos demani als polítics avui fer ‘aus­te­ri­tat'. Però si som euro­peis­tes i volem que no fra­cassi la moneda única no tenim altre remei. L'euro pateix avui l'ombra de la dis­ci­plina fis­cal que si es con­necta (com volen alguns) amb la política monetària fa increïble –qui arris­ca­ria els seus estal­vis?– la per­vivència i cre­di­bi­li­tat de la divisa. Això vol dir que per reac­ti­var la nos­tra eco­no­mia (renda igual a con­sum més inversió), no podem comp­tar estric­ta­ment amb els nos­tres pro­pis recur­sos: el con­sum inte­rior és la suma del con­sum pri­vat –ence­fa­lo­grama pla–, més con­sum públic –a la baixa, en ple procés de con­so­li­dació fis­cal–. De manera que l'únic con­sum que ens pot sal­var, si no és l'inte­rior, ha de ser l'exte­rior. El que facin els països d'Europa, que tenen avui múscul econòmic i que diuen també que cre­uen en Europa, amb les seves impor­ta­ci­ons (que seran les nos­tres expor­ta­ci­ons) és deci­siu. Les seves impor­ta­ci­ons han de ser ben segur atrac­ti­ves pel que ofe­rim, a bon preu i de qua­li­tat, ja que no es poden forçar per decret. El nos­tre país té per això l'avan­tatge de la demanda externa pro­vi­nent del turisme. Si la política de ren­des, posem d'Ale­ma­nya, es relaxa i baixa el seu sen­tit d'estalvi prussià, pot­ser els tre­ba­lla­dors es plan­te­ja­ran, amb més diners a la but­xaca, fer vacan­ces dos cops a l'any i fins i tot –si s'hi engan­xen– con­si­de­ra­ran com­prar un ados­sat a Llo­ret. Això, més l'expor­tació que fem de béns i ser­veis, cir­cu­lant com un coet pel cor­re­dor de la medi­terrània, ens ha de sal­var.

Pro­posta final de l'arti­cle. Quid pro quo: nosal­tres fem aus­te­ri­tat mal­grat que no ens agrada i que l'Europa que pot deixa de fer-ne. Dema­nem euro­bons i avals en valor que com­pen­sin pel sobre­cost finan­cer del deute, que ens com­pro­me­tem a anar reduint. Nosal­tres fem, ells fan.

Tenim una forta infecció al nos­tre cos econòmic. L'ajut exte­rior és el nos­tre antitèrmic que ens pot fer bai­xar la febrada i no ens mati per ina­nició. A canvi, ens com­pro­me­tem a con­ti­nuar pre­nent l'antibiòtic, fent la purga, de manera que quan amb l'ajut d'altres ens baixi la febre, ens cre­guem curats i tor­nem al desori d'abans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.