Peix salvatge o cultivat

El peix, i també el marisc, és un dels inte­grants tra­di­ci­o­nals de la nos­tra ali­men­tació, i no en men­gem prou, espe­ci­al­ment la gent jove, per raons diver­ses. Els sabors dels pei­xos són més com­ple­xos que els de molts pro­duc­tes estàndards ara més de moda, i el bon pala­dar també neces­sita ser edu­cat, cosa que avui no es fa gaire, amb el benentès que això no es refe­reix als àpats extra­or­di­na­ris sinó al men­jar quo­tidià. A més, la com­pra i la pre­pa­ració del peix reque­rei­xen conei­xe­ments i temps que molts no tenen, o no dedi­quen al men­jar. El preu del peix fresc és un altre fac­tor limi­tant. Convé men­jar peix pel seu valor nutri­tiu, perquè aporta proteïnes, vita­mi­nes, mine­rals i, sobre­tot, grei­xos salu­da­bles, que inclo­uen els àcids gras­sos omega 3. La dis­po­ni­bi­li­tat del peix topa amb l'incon­ve­ni­ent, greu i crei­xent, de l'esgo­ta­ment dels recur­sos marins per la sobre­pesca i la con­ta­mi­nació. Això és tan palès que la inqui­e­tud ha arri­bat, fins i tot, al món artístic. Jaume Fàbrega, gran conei­xe­dor dels aspec­tes cul­tu­rals i gas­tronòmics de la nos­tra ali­men­tació, ja ens infor­mava a la revista El Temps, l'any 2009, de l'obra del pin­tor Car­les Bros, que viu i tre­ba­lla a l'Alt Empordà, que reflec­teix la seva pre­o­cu­pació pels perills que ame­na­cen cer­tes pobla­ci­ons pes­que­res com l'anxova. I a la gale­ria Est­her Mon­tu­riol, de Bar­ce­lona, s'ha pogut veure aquest abril una mos­tra dels foto­gra­mes d'Aley­dis Rispa, que aler­ten de les con­seqüències nega­ti­ves de l'acti­vi­tat humana incon­tro­lada sobre els eco­sis­te­mes marins.

La huma­ni­tat, des de sem­pre, ha inten­tat pro­moure la pro­ducció d'ali­ments, que és con­subs­tan­cial amb qual­se­vol forma de civi­lit­zació. La recol·lecció i criança de marisc i la faci­li­tat de pesca en zones cos­ta­ne­res, pot­ser fins i tot abans que l'agri­cul­tura, va ser un dels pri­mers recur­sos que va per­me­tre els nos­tres avant­pas­sats pas­sar de nòmades a pobla­ci­ons esta­bles. Fa uns mesos, un equip de recerca inter­na­ci­o­nal, amb la par­ti­ci­pació d'inves­ti­ga­dors del Con­sejo Supe­rior de Inves­ti­ga­ci­o­nes Científicas, ha des­co­bert a la Cueva Bajon­di­llo, de Màlaga, que els nean­der­tals ja apro­fi­ta­ven el marisc per ali­men­tar-se. A casa nos­tra hi ha mol­tes acti­vi­tats ori­en­ta­des a la pro­moció del con­sum de peix, com la cam­pa­nya gas­tronòmica del peix de roca que es porta a terme a Begur o les jor­na­des de cuina mari­nera de Tor­re­dem­barra.

Només amb el peix que es pesca, però, no n'hi ha prou, i per això cal recórrer a l'aqüicul­tura, és a dir, a cul­ti­var-lo. L'acti­vi­tat és ben antiga, però aquests dar­rers anys ha cres­cut molt. La con­tri­bució de l'aqüicul­tura a la pro­ducció mun­dial de peix i marisc, segons dades de la FAO (Orga­nit­zació de les Naci­ons Uni­des per a l'Ali­men­tació i l'Agri­cul­tura), ha pas­sat del 3,9% el 1970 al 32,4% el 2004. Ja és hora que anem més enllà de la mera recol·lecció en forma de pesca, la dar­rera de les for­mes pri­mi­ti­ves d'obte­nir men­jar, cosa que no passa amb cap altra forma de pro­ducció d'ali­ments. Pen­sem, per exem­ple, que la carn ecològica, que alguns qua­li­fi­quen de natu­ral, no és obtin­guda d'ani­mals veri­ta­ble­ment sal­vat­ges, que hauríem de caçar o cap­tu­rar com el peix del mar, sinó de bes­tiar, més o menys en lli­ber­tat, però cui­dat i con­tro­lat per l'acti­vi­tat humana, com els pei­xos cul­ti­vats. Els que es pen­sen que són exqui­sits experts gastrònoms i refu­sen el peix d'aqüicul­tura perquè el volen sal­vatge, només fal­ta­ria!, hau­rien de tenir en compte un estudi, del qual Ure Comas ens infor­mava en aquest diari el prop­pas­sat gener, lide­rat per l'IRTA (Ins­ti­tut de Recerca i Tec­no­lo­gia Agro­a­li­mentàries de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya), on es demos­tra que quan es des­co­neix l'ori­gen, els con­su­mi­dors de peix solen pre­fe­rir el d'aqüicul­tura. Evi­dent­ment, la pràctica d'aquesta acti­vi­tat ha de ser cor­recta, amb un bon con­trol de qua­li­tat i de la con­ta­mi­nació. Però no és cap pana­cea, perquè els pei­xos cri­ats d'aquesta manera neces­si­ten d'altres pei­xos i els seus pro­duc­tes (fari­nes i olis) com a ali­ment, tot i que ja hi ha estu­dis que demos­tren que els pin­sos vege­tals poden con­tri­buir a la seva criança.

En defi­ni­tiva, cal tre­ba­llar per a l'abas­ti­ment de peix per a la huma­ni­tat, però com que la qüestió no és fàcil tots els recur­sos, degu­da­ment emprats, hi poden con­tri­buir. Si en voleu saber més us reco­mano un lli­bre excel·lent, que acaba de tra­duir i publi­car la Secció de Ciències Biològiques de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, Una mar sense pei­xos, de Phi­lippe Cury i Yves Mise­rey, on en l'epíleg se'ns diu que “encara que tin­guem el cap a les estre­lles, hem de saber man­te­nir els peus a l'aigua”.