Picaresca

El clima de sospita generalitzada omple el país. La sortida de Rato i la nacionalització de Bankia fan caure encara més l'escàs prestigi del govern espanyol i molts sospiten que darrere Rajoy es pot amagar un nou Zapatero, tot i que resulta difícil ser, o semblar, tan inepte. Tots els estaments van per terra: bancs, polítics, casa reial, jutges... Cada dia els diaris ens sorprenen amb noves notícies. És, però, tot plegat nou? Hi ha qui diu que tot és un problema de diners. Si fóssim independents, ho podríem arreglar fent treure fum a les màquines d'imprimir bitllets, però ni això ens funciona. Vivint una crisi derivada de la falta de liquiditat tan extrema, no resulta estrany que ens passi el que ens passa. Tots els lladres es posen en moviment. Mentre Brussel·les ordena auditar la banca, recordo que fa un parell de mesos un director d'una de les caixes vinculades a Bankia va oferir a un dels meus familiars accions a canvi de bons, que també tenien un valor ridícul. Quina classe d'estafa ens estava proposant? Com s'atreveixen a continuar amb aquests enganys? Qui posarà fre al desgavell?

Hi ha dues alternatives: emprenyar-se fins a la malaltia o fer-se l'indiferent, posar-se una discreta disfressa d'estoic i presentar-se inalterable davant la realitat hostil. Som en un d'aquells territoris, que sant Agustí va definir a les Confessions com “una mena d'abisme profund sobre el qual no hi havia llum perquè no tenia forma”. La tenebra és, tanmateix, una manera d'observar perquè la llum l'ha de dur cadascú. Cal no deixar-se vèncer pels canalles, sinó avançar i intentar ser honrats, no caure en les dinàmiques d'una societat basada en la picaresca ni en els paranys del poder. Els defensors a ultrança del sistema ens hauran d'explicar fins on s'estira la paciència.