Picaresca

El clima de sos­pita gene­ra­lit­zada omple el país. La sor­tida de Rato i la naci­o­na­lit­zació de Bankia fan caure encara més l'escàs pres­tigi del govern espa­nyol i molts sos­pi­ten que dar­rere Rajoy es pot ama­gar un nou Zapa­tero, tot i que resulta difícil ser, o sem­blar, tan inepte. Tots els esta­ments van per terra: bancs, polítics, casa reial, jut­ges... Cada dia els dia­ris ens sor­pre­nen amb noves notícies. És, però, tot ple­gat nou? Hi ha qui diu que tot és un pro­blema de diners. Si fóssim inde­pen­dents, ho podríem arre­glar fent treure fum a les màqui­nes d'impri­mir bit­llets, però ni això ens fun­ci­ona. Vivint una crisi deri­vada de la falta de liqui­di­tat tan extrema, no resulta estrany que ens passi el que ens passa. Tots els lla­dres es posen en movi­ment. Men­tre Brus­sel·les ordena audi­tar la banca, recordo que fa un parell de mesos un direc­tor d'una de les cai­xes vin­cu­la­des a Bankia va ofe­rir a un dels meus fami­li­ars acci­ons a canvi de bons, que també tenien un valor ridícul. Quina classe d'estafa ens estava pro­po­sant? Com s'atre­vei­xen a con­ti­nuar amb aquests enganys? Qui posarà fre al des­ga­vell?

Hi ha dues alter­na­ti­ves: empre­nyar-se fins a la malal­tia o fer-se l'indi­fe­rent, posar-se una dis­creta dis­fressa d'estoic i pre­sen­tar-se inal­te­ra­ble davant la rea­li­tat hos­til. Som en un d'aquells ter­ri­to­ris, que sant Agustí va defi­nir a les Con­fes­si­ons com “una mena d'abisme pro­fund sobre el qual no hi havia llum perquè no tenia forma”. La tene­bra és, tan­ma­teix, una manera d'obser­var perquè la llum l'ha de dur cadascú. Cal no dei­xar-se vèncer pels cana­lles, sinó avançar i inten­tar ser hon­rats, no caure en les dinàmiques d'una soci­e­tat basada en la pica­resca ni en els paranys del poder. Els defen­sors a ultrança del sis­tema ens hau­ran d'expli­car fins on s'estira la paciència.