Opinió

2008 + 4 = 1933

Cal veure si el que ve serà millor, però ben segur que serà diferent. Com en la crisi del 29, quatre anys després del seu esclat, arriba el moment del canvi

El temps de l'aus­te­ri­tat comença a arri­bar a la seva fi. Pot­ser no de la forma que molts voldríem, però el que ara estem a punt d'ence­tar és quel­com dife­rent. En aquest nou període que comen­cem, nova­ment la història sem­bla tenir alguna cosa a dir-nos. Els paral·lelis­mes no dei­xen de ser sor­pre­nents. Qua­tre anys després de l'inici del crac del 29, l'any 1933 pujava al poder als EUA Frank­lin Delano Roo­se­velt per fer un tomb radi­cal a les polítiques d'aus­te­ri­tat de Hoo­ver. També la pri­mera res­posta a la crisi del 29, sobre­tot als EUA, va pas­sar per mesu­res d'ajus­ta­ment seve­res, per incre­ments d'atur i des­es­pe­ració. La ja cone­guda política orto­doxa d'ajust pres­su­pos­tari.

També al llarg d'aquesta pri­mera etapa es van fer cri­des a la con­fiança i pre­ci­pi­tats anun­cis de brots verds. Recor­dem la cam­pa­nya Esto lo arre­gla­mos entre todos? Tot just fa dos anys d'això. La crisi del 29, ben igual­ment, va tenir els qui van anun­ciar la fi de la crisi abans d'hora. Entre aquests, l'emi­nent Har­vard Eco­no­mic Soci­ety, que, com l'expre­si­dent espa­nyol, acabà les seves cri­des a l'opti­misme i la seva existència, en aquest cas acadèmica, tres anys després del crac. Durant aquells pri­mers anys, ales­ho­res com ara, els pro­fes­si­o­nals de l'espe­cu­lació con­ti­nu­a­ven pre­go­nant la seva can­ta­re­lla: el preu de cotit­zació de les empre­ses està per sota del seu valor fona­men­tal, és hora de tor­nar a la borsa. Per­tot arreu, sem­pre pre­sent, la ide­o­lo­gia en forma de conei­xe­ment bar­re­jada amb els interes­sos per­so­nals. Citant Krug­man, els eco­no­mis­tes farien bé de dedi­car una part del temps que dedi­quen a les matemàtiques a lle­gir història.

Amb l'aus­te­ri­tat ens ha pas­sat el que anun­ci­ava Gal­braith: és millor equi­vo­car-se de manera res­pec­ta­ble que no pas tenir raó per motius inad­mis­si­bles. L'aus­te­ri­tat no ha acon­se­guit els seus pre­te­sos bene­fi­cis. Per al cas espa­nyol, no ha com­por­tat grans incre­ments de con­fiança cap al seu govern. Cer­ta­ment, tam­poc ha incre­men­tat el con­sum ni l'espe­rança de veure la llum al final del túnel. Més aviat al con­trari. La imatge del gos per­se­guint-se la cua és aquí força esca­ient. En el cas català el drama té més ele­ments de tragèdia. En aquest cas ja no par­lem de raci­o­na­li­tat ni de justícia de les mesu­res d'aus­te­ri­tat, par­lem de sub­missió. Fent un paral·lelisme amb el cas grec, Ste­fano Lepri, en un arti­cle a La Stampa de Torí, deia fa poc: “Podríem pre­gun­tar-nos si el fracàs del procés de sal­vació finan­cera de Grècia és a causa dels ajus­tats ter­mi­nis exi­gits per Europa per nete­jar el seu deute o per la dis­tri­bució injusta i ine­ficaç d'uns sacri­fi­cis que seguei­xen pro­te­gint cli­ents i interes­sos dels pode­ro­sos.”

La nos­tra és una aus­te­ri­tat sense refor­mes. Refor­mes de pes, enten­guem-nos. Seguint Lepri, és sobre­tot una aus­te­ri­tat ine­ficaç. El pro­blema de l'aus­te­ri­tat no és una qüestió de rebai­xar des­pesa pública. El pro­blema és que no toca os, que reta­lla allò que pot, no el que cal­dria. Que no s'apro­fita per recon­duir les finan­ces públi­ques a un camí de sos­te­ni­bi­li­tat ni de justícia. Com poden fer-ho els qui repre­sen­ten alhora els interes­sos del govern i els de l'alta admi­nis­tració esta­tal? L'aus­te­ri­tat al nos­tre país s'entre­llaça amb la irra­ci­o­na­li­tat econòmica dels AVE, amb la cen­tri­fu­gació del deute de l'Estat cap a les auto­no­mies, amb el man­te­ni­ment de dobles o tri­ples estruc­tu­res admi­nis­tra­ti­ves allà on l'Estat ja no té com­petències. S'espe­ren a recu­pe­rar-les, ens diu Enric Juli­ana al seu dar­rer lli­bre. Pro­ba­ble­ment tin­gui raó.

Unes píndo­les de les peti­tES reta­lla­des en l'àmbit públic, les que nor­mal­ment esca­pen a l'atenció d'uns mit­jans massa con­cen­trats en l'edu­cació i la sani­tat. Es fa fora de la uni­ver­si­tat pública la major part dels pro­fes­sors asso­ci­ats, els més pro­duc­tius, els més vul­ne­ra­bles, i sens dubte el seu futur. Tot ple­gat men­tre man­te­nim els nínxols de baixa pro­duc­ti­vi­tat encai­xats en la mateixa estruc­tura uni­ver­sitària. En l'àmbit local no reso­lem la baixa de llarga durada de l'únic empleat del cemen­tiri muni­ci­pal, tam­poc la del seu subs­ti­tut, igual­ment en baixa de llarga durada. A tot esti­rar reta­llem el ser­vei exter­na­lit­zat que s'encar­re­gava de pres­tar el ser­vei en absència del seu titu­lar. Més. Par­lem de fusi­o­nar empre­ses públi­ques però els càrrecs d'alta direcció es dupli­quen i tri­pli­quen. Les eines per arre­glar tot l'ante­rior amb prou fei­nes exis­tei­xen. Tam­poc es creen. Sense volun­tat i amb una espessa xarxa d'interes­sos tot con­ti­nua com estava. En defi­ni­tiva: en aquesta poda de la des­pesa pública ata­quem el tronc i les arrels però no fem fora les bran­ques mor­tes. En la política com en l'eco­no­mia vivim en el regne de la imatge: l'impor­tant és que es vegi acti­vi­tat jar­di­nera. Els angle­sos en diuen d'això donar pun­ta­des de peu a la llauna, tot fent camí. Reta­llem perquè ens obli­guen, cer­ta­ment no pas perquè arri­bem enlloc.

La bona notícia és que l'era de l'aus­te­ri­tat té els dies comp­tats. Per insu­por­ta­ble i per ine­ficaç. L'aus­te­ri­tat ara per ara és la raci­o­na­li­tat par­ti­cu­lar dels mer­cats. Ara el que cau és el bany de pin­tura en forma d'ide­o­lo­gia. Som davant d'una cosa nova. Es digui impuls al crei­xe­ment o hisenda pròpia. Cal veure si el que ve serà millor, però ben segur que serà dife­rent. Com en la crisi del 29, qua­tre anys després del seu esclat, arriba el moment del canvi. L'any 1933 va dur Roo­se­velt al poder. També aquell mateix any arri­bava el nazisme i la con­so­li­dació de diver­sos tipus de popu­lisme a Europa. Un popu­lisme que el dia d'avui té dife­rents ros­tres. Més sen­ti­men­tal i de rebuig o més pro­tec­ci­o­nista i anti­glo­ba­lit­za­dor. La història es mou en cer­cles però rara­ment es repe­teix. La cruïlla, però, és sor­pre­nent­ment simi­lar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.