Opinió

La moral dels esclaus

L'home que no
pensa en llibertat
és un esclau d'un sistema que juga
amb la por

A Memòries d'Adrià, el pen­sa­ment de Mar­gue­rite Your­ce­nar res­sona en la veu de l'empe­ra­dor d'ori­gen hispà en un paràgraf del lli­bre espe­ci­al­ment reve­la­dor: “Dubto que tota la filo­so­fia del món acon­se­gueixi supri­mir l'escla­vatge: com a màxim en can­vi­a­ran el nom.” Històrica­ment, l'època d'Adrià és des­crita per Flau­bert com els anys “en què només hi havia l'home...” Si fa o no fa com ara: en absència de deïtats i ide­o­lo­gies l'home modern fa via sense nord, tot igno­rant com arti­cu­lar el seu destí amb la volun­tat natu­ral d'alli­be­rar-se.

En el mateix paràgraf, Adrià con­ti­nua la seva medi­tació: “Sóc capaç d'ima­gi­nar for­mes de ser­vi­tud encara pit­jor que les nos­tres […]: sigui tro­bant la manera de trans­for­mar els homes en màqui­nes estúpides i satis­fe­tes, que es cre­uen lliu­res quan estan sub­ju­gats...” Ens cre­iem ciu­ta­dans lliu­res en una soci­e­tat lliure, però alhora som hereus d'uns interes­sos que, fona­men­tal­ment, obli­guen l'home a satis­fer unes neces­si­tats arti­fi­ci­als. Your­ce­nar ja sos­pi­tava la cosi­fi­cació de l'home i, en aquest sen­tit, el pen­sa­ment d'Adrià enllaça amb Mar­cuse: hem esde­vin­gut una màquina que pro­du­eix per con­su­mir i que, en con­su­mir fora mesura, es veu forçada a pro­duir.

De fet, l'ora­cle per a la solució de la crisi és reac­ti­var el con­sum mit­jançant el crèdit. Per tant, es tracta de tor­nar a l'antic statu quo, això sí, amb un retrocés fona­men­tal de dècades pel que fa als drets, cada cop més lluny de l'Arcàdia libe­ral que pro­me­tia Fukuyama, on la base de tot ple­gat era una (falsa) abundància mate­rial i un con­cepte grec, el thy­mos –o l'espe­rit humà de reco­nei­xe­ment sobre l'única base de la iden­ti­tat indi­vi­dual en oberta com­petència, cosa que de facto con­so­lida la pri­ma­cia eco­no­mi­cista en la vida pública.

Sobre aquest esquema i la qüestió de l'esta­tus adqui­rit endeu­tant-se se'ns diu que vam esti­rar més el braç que la màniga. Mani­queu joc de parau­les per fer pas­sar les vícti­mes per bot­xins. Cal crear una forma de res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva per tal de jus­ti­fi­car l'actual política de con­tenció del dèficit. Una política de terra cre­mada. Ine­vi­ta­ble­ment, penso en el Menó de Plató, quan la figura de l'esclau comprèn la veri­tat d'un axi­oma geomètric gràcies al guiatge de Sòcra­tes. Sem­pre ens han guiat. Però, i la veri­tat? Dis­tin­gir-la sense inter­me­di­a­ris sig­ni­fica der­ro­tar la nos­tra con­dició de serfs.

L'home, doncs, com deia Flau­bert, es troba sol. Sol com l'Adrià malalt de Your­ce­nar, que enfila la seva llarga epístola diri­gida a Marc Aureli amb la mort ben a tocar. I la qüestió rau en si volem con­ti­nuar essent un ins­tru­ment d'un sis­tema radi­cal­ment injust. La diferència entre la rebel Islàndia i la Grècia inter­vin­guda se'ns pre­senta com una dialèctica ine­vi­ta­ble. Un mirall. Podem con­ti­nuar fent esca­ra­falls i espe­cu­lant, però l'home que no pensa en lli­ber­tat és un esclau d'un sis­tema que juga amb la por. Mai aquest sis­tema posarà les con­di­ci­ons per bas­tir una rea­li­tat alterna. La moral dels esclaus –en ter­mes nietz­sche­ans–, en essència, és la doci­li­tat.

Es tracta d'una situ­ació atàvica, antiga com la huma­ni­tat mateixa; la crisi actual n'és, però, un nou capítol. El quid de tot ple­gat és si volem ser sub­jec­tes actius de tot aquest procés. Tenim vot. Però tenim veu? Com esca­par del cer­cle viciós que ens enca­dena a un pen­sa­ment acrític? Regir el propi esde­ve­nir és a l'horitzó. Al meu parer aquí hi ha l'únic lloc real: una rea­li­tat a cons­truir que comença per tren­car els tòpics con­su­mis­tes i recu­pera el sen­tit col·lec­tiu de comu­ni­tat. Com deia Wal­ter Ben­ja­min: “Només gràcies a aquells sense espe­rança l'espe­rança ens és donada.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.