El tauró i el formol

La pre­o­cu­pació que mos­tra Mario Var­gas Llosa en el seu nou assaig La civi­li­zación del espectáculo no és nova. De fet, és més que un clàssic. Var­gas Llosa hi aporta refle­xi­ons i referències molt com­ple­tes, amb molta més des­cripció i diagnosi (això sí) que no pas pro­pos­tes i solu­ci­ons. Com ja se sap, i sim­pli­fi­cant, es lamenta de la crei­xent con­si­de­ració de la cul­tura com a mer­ca­de­ria per a diver­tir les mas­ses, la qual cosa s'hau­ria agreu­jat gràcies al pre­do­mini de la imatge sobre la paraula i de la pan­ta­lla sobre el paper. Var­gas creu que s'ha confós en excés el preu de les coses amb el seu valor, que s'ha gene­ra­lit­zat la fri­vo­li­tat cul­tu­ral, que l'elit ja no compta com abans i que s'han tren­cat del tot els con­sen­sos: sobre art i sobre la línia que divi­deix alta i baixa cul­tura. Con­tra­posa la qua­li­tat i el rere­fons de les cre­a­ci­ons de Wag­ner a les de Hitch­cock, les de Woody Allen a les d'Orson Welles, les de War­hol a Gau­guin, les de Verdi o Kant a les del Cir­que de Soleil o els tau­rons en for­mol de Damien Hirst.

Com deia, aquest pati­ment és molt més antic que el de molts dels autors que cita el Nobel: ja sant Agustí es mos­trava pre­o­cu­pat per haver-se emo­ci­o­nat davant la sim­ple bellesa d'un cant, més que no pas per les parau­les que s'hi can­ta­ven. Era una època en què la música, per a l'elit cul­tu­ral (reli­gi­osa), havia de tenir un sen­tit espi­ri­tual o bé ser con­si­de­rada fins i tot peca­mi­nosa: jus­ta­ment per frívola (o massa diri­gida al pur “entre­te­ni­ment” sen­sual). Sal­vant les distàncies, la pre­o­cu­pació de Var­gas Llosa s'hi assem­bla molt. Pot­ser les seves referències a la pèrdua de l'ero­tisme i a l'excés d'oferta sexual explícita són massa mora­lit­zants per al meu gust, però l'angoixa sobre la supo­sada victòria de l'espec­ta­cle sobre la cul­tura és un debat per­ti­nent.

He estat fa uns dies a la Tate Modern i he pogut veure la famosa expo­sició de Damien Hirst. Les vitri­nes far­macèuti­ques, els tau­rons i ove­lles en for­mol, les cala­ve­res amb dia­mants, les buri­lles de cigar­reta, les papa­llo­nes reta­lla­des i els àngels amb tall anatòmic. El menys impor­tant és que a mi m'hagi com­mo­gut i que hi vegi pro­fun­di­tat, però jo sóc de cul­tura força pop. Allò impor­tant és que aquest tipus d'oferta artística, a la Tate, con­viu amb mol­tes altres, d'altíssim nivell, de paràmetres més clàssics: i sem­pre amb cues a l'entrada. Poden coe­xis­tir. A Lon­dres jus­ta­ment són capaços d'haver parit el punk i de man­te­nir la millor inter­pre­tació simfònica, l'excel·lència de la Bri­tish Library o un dels millors plan­ters de tea­tre del pla­neta. Els frívols i fàcils Pet Shop Boys pro­cla­men “nosal­tres arri­bem a la pro­fun­di­tat des de la superfície”, i subs­cric la tesi. Vinc a dir que espec­ta­cle i alta cul­tura poden con­viure i han de con­viure, i fins i tot de vega­des poden coin­ci­dir en un sol artista: de fet nosal­tres fa temps que ho sabem, gràcies a Sal­va­dor Dalí.

La política cul­tu­ral ha de pro­moure obres que arri­bin al màxim de públic, però també ha d'aten­dre l'obli­gació de foment, de recerca i d'aposta. Podem tro­bar un acord amb Var­gas Llosa: cal que l'espec­ta­cu­la­ri­tat sigui només un cri­teri més a l'hora d'anar al museu, al tea­tre o a l'audi­tori (i això vol dir feina per a l'escola, la família i els mit­jans de comu­ni­cació). La cul­tura no ha de ser només diver­tida? Evi­dent­ment. Però ben­vin­guda sigui, també, quan acon­se­gueix ser-ho: sovint dar­rere d'un gran espec­ta­cle, d'un joc, d'una fri­vo­li­tat o d'una imatge hi ha mol­tes idees. I mol­tes, mol­tes i molt pro­fun­des parau­les.