I ARA QUÈ, URBANITA?
Rates o Rato
Les rates són les primeres a abandonar el vaixell? Un amic, poca-solta de mena, repeteix que en aquest moment no són les rates sinó el Rato. La ignominiosa desfeta de Bankia dóna per fer una sèrie de novel·les més llarga que la Comèdia humana, de Balzac. Narcís Oller i Josep Maria de Sagarra haurien escrit novel·lots decadents i Pérez Galdós hauria redactat un epíleg per als seus furiosos episodis nacionals només amb les declaracions i contradeclaracions d'aquesta corrua de gàngsters i incompetents que remenen les cordes dels nostres moviments, actualment espasmòdics.
Després de la presentació d'un llibre de poesia a Barcelona –més de tres-cents assistents!–, pregunto a un economista que passarà amb els diners dels bancs d'aquí, que diuen que estan marxant cap a països més sòlids. Un tercer interlocutor, amic meu, insisteix en si hi ha seguretat a l'àmbit bancari espanyol. L'economista –no és espanyol– conclou afirmant que si ens queda una mica de seny, hauríem de fer traspassar els estalvis cap a Alemanya o Holanda.
De fet, és una conversa repetitiva entre la gent que té diners, no entre els pobres mortals com qui signa l'article. Tothom sospita sobre la possibilitat d'un escenari a l'estil del corralito, quan molts argentins es van precipitar a treure els diners dels bancs després que els poderosos emigressin amb el botí –no fent emigrar el Botín, que és el que caldria–. Quin panorama més insolidari, per no dir miserable: abandonar el vaixell quan ha estat aquí on han fet fortuna. Ara, quan van mal dades, cap a l'estranger per no perdre els calerons o ser víctimes de la inflació galopant que ens constrenyerà. Quan el nostre acompanyant prega a l'economista si ja hem tocat fons, ell no té dubtes: “Segurament, però tocarà arrossegar-nos pel fons una bona estona.” Quan sortim, l'amic dubitatiu apel·la a la Pasionaria, “val més viure dret que morir de genolls”. Ella, però, va ser la primera a fugir a Moscou.
