Sense insultar

Les xar­xes bullien aquests dies amb una supo­sada carta del nona­ge­nari escrip­tor i eco­no­mista José Luis Sam­pe­dro, adreçada al pre­si­dent Rajoy i introduïda amb una con­tun­dent i polèmica salu­tació: “Que­rido señor pre­si­dente: es usted un hijo de puta. Usted y sus minis­tros.” Ell mateix va des­men­tir el que sem­bla que havia estat un ús espuri del seu bloc per part d'algun pro­fes­sor com­pany de des­co­ne­guda iden­ti­tat. L'anònim pen­sava, i és rao­na­ble, que l'auto­ri­tat moral de Sam­pe­dro enal­ti­ria el text, li dona­ria legi­ti­mi­tat enfront la bate­ria poli­ti­co­mediàtica que s'ha dedi­cat, amb sibil·lina com­petència, a des­mun­tar el movi­ment del 15-M. Perquè això és clara­ment l'escrit, el mani­fest d'un “indig­nat”.

No és el pri­mer cop que s'uti­litza l'exa­brupte per des­qua­li­fi­car els gover­nants, de fet cada cop sem­bla més fàcil que això passi, i amb aju­des com la d'Espe­ranza Aguirre a la causa de l' insult, esta­ven asse­gu­ra­des no una sinó dues o més xiu­la­des anti­monàrqui­ques en el par­tit Ath­le­tic-Barça. La deriva és extre­ma­da­ment peri­llosa, entre altres coses perquè la majo­ria que menys­prea els polítics i els seus cori­feus no seria capaç d'ento­mar el repte titànic de treure el país del clot on es troba. He com­pro­vat en carn pròpia (i crec que amb mol­tes més coses per ofe­rir, també el pre­si­dent Mas) que a l'oferta d'afe­gir-se a una causa política amb volun­tat d'ètica rege­ne­ració els que fins aquell moment et dona­ven grans con­sells sobre com s'havia de fer, en el moment de con­vi­dar-los a par­ti­ci­par-hi, s'encon­gien d'espat­lles espan­tats i deien: “No, jo no...” I en pre­gun­tar si, tenint diners, n'apor­ta­rien a la causa, res­po­nien que s'ho havien de pen­sar.

Men­tre pen­sa­ven i pen­sa­ven tot s'ha anat com­pli­cant. Allò que s'havia de fer ja no ser­veix, ara calen altres coses, i la carta del no-Sam­pe­dro recorda alguna cosa que no podem obli­dar. Ens recorda que el pri­mer món ja no es pot sot­me­tre a la guerra tra­di­ci­o­nal, aquesta la fem con­tra els ene­mics exte­ri­ors, que sem­pre van bé per man­te­nir una certa uni­tat interna. Però els que manen i cada cop més clara­ment ho fan en bene­fici del poder i el diner, saben que molta gent sobra per a la recu­pe­ració econòmica que volen fer. Per això, com diu la carta apòcrifa que els con­vido a lle­gir, ple­gats al dic­tat del nou Führer ano­me­nat Merkel, es man­tin­dran i accen­tu­a­ran polítiques que aug­men­ta­ran el nom­bre de per­so­nes des­ter­ra­des al quart món i a curt ter­mini eli­mi­na­des. I com se les des­terra? La fórmula màgica és sen­zi­lla: treus recur­sos en sani­tat i una part de la població, ja malalta per la manca d'una ali­men­tació com­pleta, viurà molt menys que la resta. I entre els sans, la gene­ra­li­tat acce­dirà a una edu­cació que per molt que s'esfor­cin els docents sabem que els con­dem­narà a ser una ciu­ta­da­nia de segona dins el marc incom­pa­ra­ble de l'euro, tre­balls que, per la seva peno­si­tat física o psíquica, els reta­lla­ran l'espe­rança, també la de vida.

Accepto que pen­sin que qui s'ha pre­sen­tat com a lli­be­ral no pot fer un dis­curs d'aquesta mena. Però és que, saben? Avui tinc febre, i penso en la gent que es tro­barà en la mateixa situ­ació i no podrà com­prar l'antibiòtic més ade­quat, que, ves per on, és el més car. Això meu és no res, però com­par­teix la gent malalta aquesta sen­sació d'ali­e­nació res­pecte a un món que con­ti­nua girant, i on qui pren les deci­si­ons mai té pro­ble­mes per tenir les mede­ci­nes, ni els millors cen­tres de salut quan les coses van de veri­tat mala­ment.

Com deia Llach, “no és això, com­panys...” (vaja, llen­guatge sexista?), no era aquest el libe­ra­lisme polític que jo defen­sava. Això serà una darwi­ni­ana eli­mi­nació dels menys aptes, que sols pot acon­ten­tar qui pensi que forma part dels super­vi­vents i hagi venut l'ànima. No serà fàcil, però no podríem fer-ho, per una vegada, de manera dife­rent?