Un model, dos germans

Quan un model econòmic entra en crisi, normalment un altre ve a substituir-lo. La natalitat de les empreses en una dinàmica de mercat lliure sovint es correspon amb la mortaldat de les mateixes en un procés gairebé darwinià de selecció natural. Unes neixen i altres moren, i només resisteixen les més sòlides, les més consistents davant dels desafiaments del mercat. Als EUA ningú s'acomplexa davant el fracàs; al contrari, l'avaluen com una nova experiència que enriqueix l'emprenedor, que de nou tornarà a temptar la sort. Exactament el contrari passa entre nosaltres: se li penja l'etiqueta de fracassat i a l'empresari se'l redueix a un repte desesperat per la mera subsistència. Massa injust per a una conjuntura com aquesta, ja que els èxits consistents es construeixen sobre elements empírics de fracassos anteriors. Justament ara sumem cada dia milers de fracassos entre petits i mitjans emprenedors, arrabassats per una fúria indecent de dificultats financeres. Moltíssimes pimes moren simplement per insuficiència financera, ofegades pels bancs que han desencadenat la crisi amb la seva brutal irresponsabilitat. En aquest cas, paguen justos per pecadors.

Hannah Arendt distingia en un dels seus llibres entre “el món de la necessitat” i “el món de la satisfacció”. El que vivim avui pertany més al primer que al segon. Necessitat per tot arreu, satisfacció escassa. No obstant això, encara que a contracorrent, la satisfacció es dóna en el món difícil de l'economia productiva (probablement molt menys en el de l'economia especulativa). Mentre fineix un model econòmic artificial –el model Madrid, per anomenar-lo convencionalment–, mostra la seva musculatura un altre model menys especulatiu i artificial, d'economia fonamentalment industrial com el català. Milers d'empreses catalanes resisteixen contra tots els elements adversos del mercat, entre altres raons perquè van posar els seus fonaments sobre la racionalitat, la tecnologia, la solidesa de la seva pròpia capitalització, l'al·lèrgia a tota especulació i la consolidació dels mercats de l'exportació. A qui pot sorprendre que més del 50% de les exportacions espanyoles procedeixin de l'àrea mediterrània, de Catalunya a Múrcia amb Balears incloses? Un dels grans desastres de la filosofia empresarial a Espanya sorgeix d'aquest estrany fenomen de l'alteració del que va ser sempre l'estat natural de la nostra estructura econòmica: el Llevant espanyol (Catalunya i València) acumulava l'economia industrial i productiva; Múrcia i Andalusia formen part de l'agroalimentària, i el País Basc, en general, la financera i la dels equips de producció.

Però un dia es va voler alterar, per raons estrictament polítiques, i concentrar a Madrid i zona centre tots els sectors entesos com avançats (?): banca, energia (?), multinacionals, construcció, immobiliari, indústria... en un estúpid intent de capidisminució de les regions més tradicionals i productives. És el fenomen del pop, model París, que capitalitza tota la concentració de recursos. I, com ensenya el refrany, Quod natura non dat, salmantica non praestat (“el que la naturalesa no dóna, no ho pot aportar Salamanca” –la sàvia universitat–). I en això estem: en el fracàs dels grans pròcers, dels anomenats genis empresarials, a la manera de les més pretensioses constructores que van absorbir tots els recursos i subvencions “estructurals” de la UE des dels temps de Felipe González i amb extrema pretensió del govern Aznar. Com més concentració, millor! Aquesta “madrileñización” artificial de la nostra estructura econòmica va perpetrar l'abús immobiliari, la cobdícia especulativa i l'expansió amb peus de fang, basada en l'abús del crèdit bancari desorbitat i fàcil. D'aquí la bombolla immobiliària, conseqüència de la irresponsable bombolla del crèdit bancari. Fet i fet, el desastre d'aquest model madrileny, de fantasiosa edificació i de notable inconsistència. Empreses com AES o Sacyr-Vallehermoso resulten avui un símbol menyspreable.

‘A sensu contrario' seria el model familiar català, que jo voldria personalitzar en el paradigma dels dos germans Rubiralta, Francisco i José María. Tots dos, des del talent, la discreció i la modèstia a plena dedicació, han aixecat dos imperis multinacionals del no res: el Grup CELSA, dedicat a l'acer (amb més de vint empreses al món i 9.000 treballadors), i el Werfen Group (amb més de 3.940 empleats i un terç del mercat mundial d'aparells per mesurar paràmetres i mostres de sang, gràcies a l'adquisició de la nord-americana Homoliance i la italoamericana Instrumentation Laboratory). Avui, Werfen Group és una de les deu primeres empreses biomèdiques del món. Tots dos germans han desaparegut fatalment en menys d'un any i mig, i han deixat rere seu dos imperis industrials de tecnologia capdavantera. Un paradigma de creixement i recerca sistemàtica que va arrencar els anys setanta del segle passat, i que en quaranta anys ha consolidat les seves estructures multinacionals i la seva filosofia industrial i empresarial, molt afí als conceptes de l'humanisme i del bé comú cristià. És l'altre model contraposat a l'essencialment especulatiu de Madrid, que ara s'enfonsa amb els ingents errors bancaris. Quina curiosa paradoxa: el de sempre, familiar i arran de terra en el seu pragmatisme, que subsisteix, i l'aventurat i especulatiu, que fineix!