Jutges sota sospita

Escric aquest arti­cle poc abans que el ple­nari del Poder Judi­cial es reu­neixi per deba­tre la cen­sura al seu pre­si­dent. Quan es publi­qui, el resul­tat ja serà públic, però res no podrà ama­gar la ver­go­nya del dubte sobre l'hono­ra­bi­li­tat de qui s'ha apro­fi­tat del càrrec i dels qui han fet ulls clucs a una actu­ació incor­recta. Car­los Dívar, pre­si­dent dels jut­ges de l'Estat i, de retruc, pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem, és el dar­rer res­pon­sa­ble de l'apli­cació de la legis­lació vigent, i de lleis en deu saber un munt, segur, mes la seva repu­tació ha que­dat esquit­xada per la supèrbia de qui es creu amb el dret d'actuar amb plena impu­ni­tat, encara que només sigui per car­re­gar un munt de viat­ges i sucu­lents sopars, de caràcter pri­vat, al pres­su­post gene­ral de l'Estat.

És veri­tat que Dívar no ha comès cap delicte, almenys en referència a les fal­tes tipi­fi­ca­des en les lleis de les quals ell és teòrica­ment el màxim vale­dor, ja que la mateixa nor­ma­tiva li per­met l'ús de diners públics sense donar compte d'on van a parar, en funció d'un càrrec que a vega­des demana la pri­va­ci­tat en actu­a­ci­ons que tenen reper­cussió econòmica. Doncs bé; tot cor­recte. Amb tot, exis­tei­xen uns prin­ci­pis ètics que impe­dei­xen treure bene­fi­cis pro­pis d'aquesta pri­va­ci­tat. Segur, quan el pre­si­dent dels jut­ges tira de veta en viat­ges, hotels i tibe­ris, està fal­tant al just exer­cici del seu càrrec i a la inte­gri­tat que se li supo­sava. I, encara que un sen­ti­ment cor­po­ra­tiu faci que els mem­bres del Con­sell no aca­bin de repro­var el seu pre­si­dent, és de justícia que la dimissió acom­pa­nyi el dar­rer acte res­pon­sa­ble de qui ha per­dut la cre­di­bi­li­tat.

Quan fallen diver­sos gra­ons de l'admi­nis­tració, sem­bla­ria cor­recte con­fiar en el poder judi­cial, òrgan que hau­ria de ser pro­fes­si­o­nal i inde­pen­dent de tota pressió exte­rior. Mes avui encara té uns tics que faci­li­ten actu­a­ci­ons gens democràtiques, fins auto­ritàries. Des de la seva auto­ri­tat, tot s'auto­jus­ti­fica. Pot­ser dar­rere de tot hi ha el fet que ha estat una orga­nit­zació que no s'ha refor­mat i adap­tat a la situ­ació actual. Una vella estruc­tura i un sen­ti­ment de classe faci­li­ten actu­a­ci­ons que fan que, mol­tes vega­des, per a la ciu­ta­da­nia els jut­ges esti­guin sota sos­pita. Ho con­firma la dita popu­lar: “Jut­ges i pro­cu­ra­dors, a l'infern de dos en dos.”