Molta, molta feina

És gairebé impossible no exaltar-se davant un escenari on coincideixen una proposta d'independència econòmica com és el pacte fiscal i un rescat humiliant en què qui no et paga el que està estipulat en el sistema actual de finançament et presta diners amb un interès abusiu i amb la pèrdua del poc autogovern que et quedava. Respirem a plens pulmons, però, perquè som en una cruïlla històrica decisiva per al nostre país i no podem fer passos en fals.

Cal que ens ho prenguem amb calma i sang freda. Reprimim l'impuls de cridar “a les barricades!” i avancem decidits cap a la batalla final, que es lliurarà en les properes eleccions catalanes, que seran un referèndum avant la lettre. Tinguem una mica més de paciència. No passa res que Montoro ens enviï els seus homes de negre a manar i remenar a la conselleria d'Economia. No ens vindrà d'aquí. Fa 300 anys que estem intervinguts. El moment històric requereix una societat madura i preparada per al gran salt que es produirà quan l'opció electoral de la propera convocatòria sigui independència i assimilació, sense matisos. Tinguem paciència també amb el president Mas, què és qui ha de fer la jugada definitiva d'aquesta partida d'escacs: si mou abans de temps podria perdre la reina, però si la fa en el moment adient serà escac i mat.

Mentrestant, hem de fer tots els papers de l'auca. Tot i el previsible cop de porta de Madrid, la proposta de pacte fiscal és una peça clau per posar les cartes sobre la taula. Però també és imprescindible la feina constant i silenciosa que està fent molta gent per preparar la negociació de la secessió d'Espanya amb seriositat. Fins i tot les manifestacions populars i festives, com el gran concert que se celebrarà demà a la Devesa de Girona, són importants per continuar empenyent tots plegats en la mateixa direcció. Amb paciència i alhora amb constància, cadascú des del seu lloc. Ens juguem el futur en les properes eleccions.