de set en set
La corista
Andrea Fabra reuneix totes les virtuts per convertir-se en l'exemple paradigmàtic de la deformació professional de la política a l'Estat espanyol. Hi va entrar a través del seu pare, Carlos Fabra, cacic del PP de Castelló i de la Diputació provincial durant més de 20 anys, i també imputat des de fa anys pels delictes de tràfic d'influències, suborn i frau. Ell, Carlos Fabra, la va col·locar al Senat (2007) com a senadora per designació autonòmica i posteriorment a les llistes del PP per al Congrés (2008 i 2011).
I allà està ella, als seus 39 anys, i ja en fa sis que xucla la mamella pública sense cap altre mèrit conegut més enllà de ser filla del seu pare, fer el que allà en diuen bulto a les bancades del PP, votar el que li diuen i fer els cors quan parla Rajoy. Ningú diu que no tingui idees pròpies; està al bàndol dels poderosos per tradició familiar, al dels rics per naixement i matrimoni –amb un exconseller de la Comunitat de Madrid– i al de la dreta espanyola per interès i nepotisme. Ah, i és llicenciada en dret. Però, francament, és fent de corista que ha obtingut el seu únic hit en política. El seu ja famós “Que se jodan!” té molts números de convertir-se en politò de l'estiu –secció hooliganisme parlamentari–, i l'ha transformat en el Darth Vader dels aturats, els funcionaris i altres afectats per les retallades entre els quals, que se sàpiga, no hi ha ningú del seu cercle d'amistats.
És el producte bàsic d'una democràcia postissa, parasitada de corruptes, cacics i vividors; segrestada per uns partits que no treballen per a la gent, sinó per guanyar eleccions i alimentar els seus acòlits, endrapant càrrecs i repartint-se institucions com ara el Senat, les diputacions i el 90% de comunitats autònomes; atrapada en unes llistes tancades ideals, no per aprofitar el talent, sinó per camuflar amics, compromisos i polítics professionals, que no tenen la missió de servir la societat i el país, sinó viure d'un escó, un càrrec o una assessoria. Una democràcia, en fi, de pa sucat amb oli.