La il·lusió

Què seria l'estiu sense les bones lec­tu­res? Com hau­ria estat la meva vida si en aquell retir per les mun­ta­nyes d'Àvila en l'ado­lescència no hagués des­co­bert una bibli­o­teca plena de clàssics rus­sos del XIX? Com hau­ria resis­tit a l'Hos­pi­tal Mili­tar o llocs encara més sòrdids sense l'ajuda dels lli­bres? La res­posta només ofe­reix alter­na­ti­ves frau­du­len­tes.

La lec­tura és un gest íntim i un retro­ba­ment amb tu mateix a través del mèdium en què es con­ver­teix l'escrip­tor. Quan et publi­quen, la recepció dels teus tex­tos va a través dels ulls i la ment del lec­tor cap a la pro­jecció del seu propi plànol, del seu món, dife­rent del que tu has gene­rat. Quina forma d'alquímia per­fecta: enviar el teu plaer o dolor cap a inter­lo­cu­tors que no saps qui són i que hi podran acce­dir quan tu ja no hi siguis.

En un impa­ga­ble assaig sobre veri­tats i men­ti­des de la lite­ra­tura, el novel·lista hon­garès Step­hen Vizinc­zey escriu que no has de dei­xar pas­sar un sol dia sense relle­gir algun text extra­or­di­nari. Com s'ha de fer la tria? No crec que aquesta columna hagi de fomen­tar cànons. Cadascú en té i s'han de fixar que Vizinc­zey parla de relle­gir, que és un verb perillós. No els fa por recu­pe­rar lli­bres que els havien trans­for­mat en altres èpoques? Serem ara idèntics a com érem quan els vam lle­gir per pri­mer cop?

La solució ens la pot donar un dels escrip­tors més savis del nos­tre temps, Peter Handke, quan diu que les il·lusi­ons apa­rei­xen per con­ver­tir-se en desen­ganys, tot i que reco­neix que no hi ha res més fort i més bo que les il·lusi­ons. I no té un bon lli­bre la forma d'una il·lusió?