L'Empordà de cendres i cuques de llum

De nou, la República de la tramuntana ha quedat tocada pel foc. Hem tornat a viure una crònica anunciada que recorda el gran incendi de les Alberes, el 1986, o la tragèdia d'Horta de Sant Joan, fa tres estius. L'abandonament del camp i la brutícia dels boscos, sobretot després de la nevada del 2010, adoben terreny als focs. Els qui vivim a l'Empordà estem acostumats a la volàtil revetlla de la tramuntana que escombra el camí del pastor i de la sirena i coneixem la fragilitat del paisatge. Aquest cop, el vent ha avançat “bufant el fum”, com canta Macaco en un fragment que sembla premonitori. Durant dies hem vist ploure cendres amb el cor encongit, mentre recordàvem el pas de Gerió, el monstre de tres caps que va cremar els Pirineus per evitar que Pirene en pogués sortir viva. Tenim gravades imatges esfereïdores que trencaven el cor: pastors vetllant el ramat mort, vinyes socarrades, escenes de pànic entre la gent que fugia pels penya-segats, veïns que intentaven salvar la casa. Per sort, la feina dels voluntaris i dels bombers va ser impecable i l'actuació de la conselleria d'Interior, força encertada, tot i algunes mancances que van propiciar un sentiment inicial de desprotecció en alguns municipis, o l'afirmació prèvia que es podrien trobar els culpables analitzant les burilles que haurien originat l'incendi. Qualsevol especulació queda curta considerant que el foc es va produir el primer dia que bufava tramuntana forta i va començar, gairebé simultàniament, en dos punts oposats. És possible que formi part d'una llista de focs provocats que inclouria els que narren els anònims dels incendiaris de Vilopriu. El monstre que hem de combatre és la inconsciència humana, la d'aquells que són capaços d'encendre foc per fer mal o per descuit. Malgrat tot, si alguna cosa tenen de bo aquestes experiències és que converteixen les víctimes en familiars nostres, ens fan solidaris amb el patiment dels animals i ens uneixen a la resistència titànica de les alzines. Aquests dies han sorgit moltes iniciatives espontànies, algunes per replantar arbres, però els experts recomanen deixar que la natura es recuperi per ella mateixa. Som molts els qui hem sentit en boca dels avis que les muntanyes de pi bord eren abans oliverars i vinyes. No només cal millorar la gestió dels boscos i l'aplicació de plans de prevenció d'incendis –el de les Alberes està paralitzat– sinó canviar dinàmiques de consum i de manera de viure. Si comprem productes locals per donar suport als pagesos i ramaders que ajuden a mantenir el paisatge i netegen el bosc, no aplicarem la millor prevenció? A Nova York, els consumidors han començat a fer el tomb, obligant els supermercats a potenciar productes propers, perquè entenen que això els beneficia.

Aquests dies s'han perdut espais preciosos com ara el del bosc de la Roca de Terrades, un lloc de repòs i de trobades que en Josep Maria Callol i la Mercè Albert havien aconseguit crear al llarg dels darrers anys. Tot i això, m'acaben d'enviar un correu moderadament optimista. Fa pocs dies, el bosc va donar un senyal inequívoc: d'entre les cendres i enmig del silenci de la nit va aparèixer una cuca de llum, un fènix boscà que anuncia l'inici d'un procés de regeneració natural. Igual que la cuca del conte de l'Emili Teixidor que va anar al psiquiatre perquè se li havia apagat la llanterna i es va recuperar alimentant-se amb bons records i alegries, la lluerna de Terrades ens repta a no convertir-nos mai en individus que van pel món tan apagats que fan por, com deia l'Emili, potser perquè desconeixen que, per encendre la llum que porten dins, cal haver caminat de nit per dins d'un bosc cremat i l'endemà emprendre accions perquè no torni a passar mai més.