Infantils

No és estrany que amb les pers­pec­ti­ves de vida que es donen a la població d'Occi­dent, la infan­tesa i l'ado­lescència s'allar­guin fins a edats inu­su­als. L'altre dia escri­via sobre un estudi que situa la mit­jana d'edat de les vide­o­con­so­les per sobre dels 35 anys, i algun lec­tor m'ha comen­tat aquesta dada. Diríem que l'eterna joven­tut és un dels mites de la història de la lite­ra­tura i ha estat recre­ada a bas­ta­ment en el cinema, un dels bro­lla­dors ines­go­ta­bles de talent infan­ti­loide. El pro­blema és quan con­fo­nen un nen amb un ésser retar­dat i et comen­cen a trac­tar d'idi­ota.

També quan con­si­de­ren que tots hem d'estar expo­sats a la dic­ta­dura del joc con­tinu i que el nivell del llistó ha de situar-se a l'abast de tot­hom. Quan era petit sovint havia sen­tit els pares i els avis quei­xar-se per no haver tin­gut joven­tut. Tre­balls ali­e­nants, guer­res i ser­veis mili­tars ina­ca­ba­bles i el desig de casar-se al més aviat pos­si­ble per fugir dels pisos com­par­tits feia que joves, encara amb els som­riu­res ado­les­cents, avan­ces­sin cap a una cruel edat adulta.

La nos­tra rea­li­tat és dife­rent de manera radi­cal amb altres països fins i tot veïns. Cada dia podem veure als mit­jans nens sol­dats, que amb prou feina són més alts que els fusells kalàixnikov que domi­nen, o tre­ba­lla­dors petits, que s'han de bus­car la vida per sub­sis­tir en un món hos­til. Quan cons­tato la pèrdua pro­gres­siva de bene­fi­cis labo­rals és com si veiés que l'ano­me­nat estat del benes­tar aca­barà reduït al gueto nord-euro­peu on es va ges­tar. Cada dia les coses sem­blen més clares i tenim d'ara enda­vant un canvi de model, que pot­ser ens farà tor­nar, ni que sigui obli­gatòria­ment, cap a una men­ta­li­tat adulta.