Gai Cilni Mecenes

Qui apa­reix en el títol va ser con­se­ller de l'empe­ra­dor Octavi Cèsar August, pels volts del 20 aC i crec que a par­tir d'ara ens hi hau­rem d'enco­ma­nar sovint, als mece­nes. El seu cognom ha pas­sat als annals de la història perquè ell va ser el pri­mer que va començar a aju­dar i pro­te­gir artis­tes con­tem­po­ra­nis amb l'objec­tiu que pogues­sin desen­vo­lu­par les seves apti­tuds, les seves cre­a­ci­ons. I si dic que d'ara enda­vant hau­rem de recórrer al mece­natge més que abans és per aquesta pujada sal­vatge de l'IVA que el govern espa­nyol impo­sarà als pro­duc­tes cul­tu­rals i que serà una rea­li­tat a par­tir del setem­bre. Penso en aquest con­se­ller romà quan sento a les notícies que un mece­nes ha fet pos­si­ble el con­cert del cin­quanta ani­ver­sari del fes­ti­val de la Porta Fer­rada, un reci­tal de la fil­harmònica d'Israel sota la batuta de Zubin Mehta. A Cata­lu­nya ja hi ha diver­sos models rela­ci­o­nats amb aquesta fórmula. El fes­ti­val Tem­po­rada Alta té el seu propi grup de mece­natge for­mat per empre­sa­ris locals que suposa el 20% del pres­su­post anual. O el Palau de la Música, que també con­fia un per­cen­tatge simi­lar del seu pres­su­post al mece­natge. Dels Medici a Fran­cesc Cambó n'hi ha que s'han donat a conèixer, d'altres en canvi s'han esti­mat més roman­dre a l'ombra. El patro­ci­na­dor i faci­li­ta­dor del con­cert de la Porta Fer­rada, per exem­ple, no sabem ni qui és ni com es diu, es vol man­te­nir en l'ano­ni­mat. Jo que li ho res­pecto, només fal­ta­ria. Ara, si em per­me­ten, també goso dema­nar-li que no ho faci, per què se n'ha d'ama­gar? És com per sen­tir-se'n prou orgullós, no tro­ben? El con­vi­da­ria a sor­tir, a dir-ho públi­ca­ment. Qui sap si així podria ani­mar els que, com ell, tenen pos­si­bles per fer actes de mece­natge i afa­vo­rir a des­en­ca­llar pro­jec­tes. Pensi en totes les pro­pos­tes cre­a­ti­ves que es que­da­ran al calaix per falta de pres­su­post o per culpa dels entre­bancs que en forma d'impos­tos i taxes aplica un govern que lluny de pro­moure un bé com la cul­tura, la reta­lla i la situa a l'abast només d'uns quants pri­vi­le­gi­ats, trac­tant-la com un bé de luxe. Amb això no vull pas dir que tin­gui cap càrrec de consciència, ans al con­trari. Només que, com ja el ben­vol­gut Gai Cilni Mece­nes sabia, si no hi ha per­so­nes amb diners que cre­guin en el valor de difon­dre la cul­tura, no n'hi haurà, de cul­tura.