Bosc de mots

Visito el poeta Ramon Bosch als con­fins de l'Empordà. Viu en un casa­lot en un final de car­re­tera, que passa a ser camí de cabres a un bon gra­pat de quilòmetres de Lladó. La sus­pensió del cotxe no para de fer-nos retrets abans que la pro­fun­di­tat del bosc s'obri en una cla­ri­ana, on els seus cavalls cam­pen lliu­re­ment. Lide­rats per un pura sang àrab, les bèsties són els reis d'un espai, que Bosch i el seu fill Ben­jamí van res­ca­tar dels esbar­zers.

La zona es va sal­var dels incen­dis devas­ta­dors de fa pocs dies en un últim cop de vent, que va des­viar les fla­mes cap al mar. La cen­dra i el fum ja havien ocu­pat la petita vall i Ramon va haver d'escam­par els ani­mals, que van tor­nar al mas els dies poste­ri­ors. A Lladó i a la veïna Cis­te­lla fa calor, però aquí la mete­o­ro­lo­gia deixa res­pi­rar. El poeta apro­fita la llum natu­ral per escriure i l'alterna amb les fei­nes dures de la terra. L'entorn no per­met dis­trac­ci­ons.

Una de les tar­des, que pas­sem al ras, fem una lec­tura del seu nou lli­bre, mar­cat per l'aven­tura de la soli­tud. Les des­crip­ci­ons espi­ri­tu­a­lit­za­des viuen en comunió amb els ele­ments: “Caves la terra eslla­vis­sada, / arran del mur de la figuera, / que els anys hi ha anat dipo­si­tant. // El càvec, escat, s'esta­ve­lla a / les pedres del marge. / Bri­lla l'acer en els rocs, reco­berts / amb un vel terrós.”

Els dies són llargs i la qui­e­tud només es trenca pels xis­cles dels ani­mals. Als pres­tat­ges de la bibli­o­teca hi ha cen­te­nars de lli­bres de poe­sia i d'inter­pre­tació de la càbala. Rebre aquí les parau­les és també una mani­fes­tació de ple­ni­tud.