Patriotisme coreà

Des de les cos­tes de la mar Groga el girar del pla­neta es veu d'una manera dife­rent. A Seül l'avan­tatge de ser estran­ger i tenir uns conei­xe­ments gai­rebé ine­xis­tents de l'idi­oma local és que pots nave­gar per la superfície de les coses cap­tu­rant només allò exte­rior que es revela a la vista. En un agost calorós i humit com n'hi ha hagut pocs el país exhi­beix amb orgull les seves pro­e­ses olímpi­ques i cele­bra la seva diada naci­o­nal, el 15 d'agost, dia de la ren­dició del Japó. Una cele­bració feta sense estridències però que ser­veix per guar­nir vis­to­sa­ment les avin­gu­des de la capi­tal amb la ban­dera del país.

Durant trenta-sis anys, del 1910 al 1945, Corea va estar sota el domini japonès. L'ocu­pant va can­viar-ne la toponímia, va res­trin­gir l'ús del coreà, va recons­truir la història al seu gust i va des­truir amb deter­mi­nació símbols sagrats de la iden­ti­tat i el pas­sat core­ans. Així, el palau reial de Gye­ong­bok­gung va ser sis­temàtica­ment i metòdica­ment derruït. Tal com ho foren altres palaus i tem­ples arreu. Els ocu­pants també van prac­ti­car el que en diríem un acte de ter­ro­risme espi­ri­tual-geològic. Per a la ment occi­den­tal costa d'enten­dre i demana tenir pre­sents alguns ingre­di­ents de budisme i de xama­nisme. Els japo­ne­sos varen tra­ves­sar punts orogràfics con­crets, nor­mal­ment mun­ta­nyes, amb grans piques metàl·liques que mata­ven l'espe­rit naci­o­nal del poble coreà. Més tard, amb la guerra vin­dria l'emi­gració forçada dels homes cap a les fàbri­ques del Japó i la uti­lit­zació de dones core­a­nes com a escla­ves sexu­als de l'exèrcit impe­rial. Corea ho recorda i no ho oblida.

La distància cul­tu­ral i idiomàtica impe­deix fer-nos una idea cabal de com reben aquests fets els molts turis­tes japo­ne­sos que aquests dies cir­cu­len pels palaus de Seül. A diferència de l'Ale­ma­nya vençuda a la Segona Guerra Mun­dial, al Japó se'l va sot­me­tre mili­tar­ment però en cap cas va haver-hi un gran acte de con­trició i ren­dició de comp­tes com foren el procés de Nurem­berg i la des­na­zi­fi­cació poste­rior. En el dia d'avui cap de les dis­cul­pes que de manera recur­rent arri­ben des del Japó sem­blen sin­ce­res. Can­viem les dates i el con­ti­nent i la història sem­pre genera coin­cidències sor­pre­nents. Al final del procés el resul­tat és sem­pre un: els pobles volen sen­tir-se dig­nes i volen con­ser­var la seva memòria col·lec­tiva.

Cer­ta­ment, hi ha un fort sen­ti­ment d'orgull col·lec­tiu entre els core­ans. Un país tra­di­ci­o­nal­ment emmi­ra­llat en els seus dos grans veïns. La Xina a l'oest i el Japó a l'est. Del pri­mer en van absor­bir els valors con­fu­ci­ans i el model d'orga­nit­zació social. A la Xina li van reconèixer la con­dició d'imperi men­tre ells accep­ta­ven la més modesta deno­mi­nació de regne. Con­fu­ci­a­nisme vol dir jerar­quia i vol dir saber quina és la teva posició al món i els core­ans pas­sen per ser el país més con­fucià del món. Del segon refe­rent, del Japó, amb el temps n'emu­la­rien l'espe­rit empre­ne­dor i l'aposta per la tec­no­lo­gia i la inno­vació.

Les xifres són reve­la­do­res sobre­tot per als matei­xos core­ans. En mol­tes àrees de l'eco­no­mia mun­dial Corea passa ja la mà per la cara al Japó i, tot sovint, als Estats Units. Es venen més mòbils Sam­sung que Apple. On LG o Hyun­dai pro­gres­sen, Sony i Toyota recu­len. Gens mala­ment per a un país amb una riquesa i població que s'equi­para de manera gai­rebé exacta a la de l'Estat espa­nyol i amb una renda per càpita equi­pa­ra­ble a l'euro­pea.

Corea va superar una crisi econòmica greu en la dècada dels noranta que va com­por­tar la inter­venció de l'FMI. El pre­si­dent d'ales­ho­res, Kim Dae Jung, va dema­nar a la població que rein­ventés la manera de tre­ba­llar. Calia can­viar la manera de fer les coses en totes i cadas­cuna de les tas­ques que un tre­ba­lla­dor qual­se­vol dugués a terme. Ho van acon­se­guir. Amb sacri­fi­cis i cos­tos, és clar, els resul­tats són evi­dents. No només en l'àmbit econòmic els pro­gres­sos core­ans poden ser­vir de font d'ins­pi­ració. En l'esfera cul­tu­ral, l'ona core­ana o hallyu s'expan­deix per l'Àsia, Amèrica i arriba fins i tot a Cata­lu­nya. Mal­grat tenir una llen­gua com­plexa, amb poc més de vui­tanta mili­ons de par­lants i cap altra família lingüística pro­pera que el con­ver­teixi en un idi­oma acces­si­ble, les mani­fes­ta­ci­ons cul­tu­rals core­a­nes s'este­nen arreu.

Aquest estiu la cançó Gang­nam style arri­bava als infor­ma­tius de la CNN després de superar els 35 mili­ons de visi­tes a You­tube, tot just un mes després de la seva estrena. Una demos­tració que la llen­gua no és un impe­di­ment si real­ment es fan bé les coses. Un ritme enganxós, unes core­o­gra­fies imma­cu­la­des i un, diguem-ne, guió que és una conya mari­nera pro­pera a l'absurd l'han con­ver­tit en un feno­men glo­bal. Número u de les llis­tes no només a Corea sinó a països com ara Dina­marca o Suècia. Algú algun dia hau­ria d'ana­lit­zar el perquè. Per altra banda i alhora, els dibui­xos ani­mats i les series core­a­nes, els K-dra­mes, s'este­nen, enva­ei­xen la xarxa i els seus segui­dors, majo­ritària­ment joves, són ja legió. Una gran part d'ells, per cert, copen les pla­ces dels cur­sos de llen­gua core­ana de les nos­tres esco­les ofi­ci­als d'idi­o­mes. En dono fe. Què els atrau d'aques­tes sèries, pre­gun­tava jo a les meves com­pa­nyes ado­les­cents? La qua­li­tat, l'opti­misme, que no són tan pre­vi­si­bles com en les nord-ame­ri­ca­nes...

Remar­ca­ble i per donar-hi vol­tes. Les per­so­nes, com les orga­nit­za­ci­ons i els pobles, en tant que ani­mals soci­als, ens cons­truïm en l'obser­vació, l'emu­lació i la com­pa­ració cons­tant amb els altres. Futur, il·lusió, deter­mi­nació, rein­venció i comu­ni­tat. Idees-força que fan pen­sar en la importància de saber esco­llir els nous refe­rents.