Entre parada i parada

Al'anada, el xofer té ben alta una emissora de Madrid, que deu ser del seu gust perquè és la que ens administra sempre. Jo anava previngut i m'he posat els auriculars a les orelles i he convertit el telèfon en ràdio. Empatats. Penso que en el preu del bitllet no hi ha inclosa l'obligació d'escoltar el que decideix el conductor. Res, coses meves.

Però ben aviat puja una dona i seu als primer rengles. És xerraire i sembla que coneix el conductor. Ben aviat –per damunt de les dues ràdios– sabem que ha anat al mercat, que ha comprat dues sèpies de les grosses, que ja en tenia tres a casa, que farà un bon arròs, amb un gran sofregit que detalla minuciosament. Quan el sofregit està fent xup-xup, he apagat la ràdio i el conductor deu haver abaixat el volum de la seva. Ara sabem que tindrà tota la família a dinar i que seran colla. El noi ha passat les vacances al poble, a la província de Còrdova. Es veu que hi tenen dues cases juntes, amb una piscina. Hi fa tanta calor que es passen el dia dormint, però quan refresca una mica vinga pescaíto frito i endavant la barbacoa, i de beure que no en falti, tota la nit. Quan me n'adono, ja som al final de trajecte. A la dona li costa baixar, que li queden moltes coses al pap.

De tornada, el petit bus s'omple del tot. Al meu davant hi ha dos xiquets, un nen i una nena. El nen deu tenir nou
o deu anys; la nena, quatre o cinc. Potser són germans, però ell és moreno i esprimatxat, seriós, digne; ella, rossa, rodoneta, de mirada dolça. No es diuen res i no diran res en tot el camí, malgrat ser protagonistes de la conversa general. Resulta que ha pujat una dona d'una certa edat. Un dels viatgers li ha cedit gentilment la plaça. Però algú s'ha fixat en la parelleta i ha comentat en veu alta, ben alta, que els petits ben educats deixen el seient a les persones grans. Abans es feia així. A les escoles no ensenyen educació. Els pares no saben criar els fills. I, a més, segur que la nena no paga bitllet: no té dret a ocupar un seient... En castellà i en català, per activa i per passiva.

Els dos infants no semblen entendre res. Absolutament impertèrrits, mirant endavant, callats i seriosos. Exactament com si sentissin ploure. Tota aquella xerrameca no va per ells. Qui els hauria de dir res, si no coneixen ningú? Quan arriben a la seva parada, baixen en silenci i els veiem allunyar-se. Potser la nena avança una passa el nen. O potser no.

A la parada següent, una dona demana al conductor que la deixi baixar per davant. Camina amb dificultat. Cap problema. Porta oberta. Ella dubta uns segons a baixar. Una noia jove, d'aspecte sud-americà, que venia per la vorera, ho veu i s'atura a ajudar-la.

Hi ha d'haver de tot, en aquest món.