La nostra guerra

Per a un paper que estic fent sobre el Semi­nari de Girona, he reme­nat vells lli­bres i records que (mare de Déu!) fa més de cin­quanta anys que els tinc a casa. N'he tro­bat un que és el comen­tari a un pen­sa­ment que va fer el que ales­ho­res ens ense­nyava llatí, mossèn Edu­ard Puig­vert, nas­cut a Port­bou, con­si­li­ari d'Acció Catòlica, de l'Escol­tisme i pro­fes­sor al Semi­nari. No recordo el cas que en vaig fer (de segur que no gaire), però vaig guar­dar el retall i ara el lle­geixo: “Estem estu­di­ant la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar i mossèn Puig­vert ens alerta que, al llarg de la història, cada gene­ració ha patit una guerra, ningú no se n'ha esca­pat mai. Però a nosal­tres no ens toca, i segu­ra­ment no ens tocarà. Apa, Puig­vert !”

Ara veig clar que el sant home tenia raó; demés, ja fa un temps que ho veig clar. Nosal­tres pot­ser no pati­rem una guerra con­ven­ci­o­nal com la dels nos­tres pares, però sí que vivim en una eco­no­mia de gran guerra, això és més que segur. I ara sé més coses que no sabia fa cin­quanta anys: per exem­ple, que Karl Marx va dei­xar escrit, i ho asse­gu­rava amb vehemència, que el capi­ta­lisme engen­drava els seus pro­pis enter­ra­dors. Se'n veu una mos­tra pal­pa­ble avui sí i demà també: és mate­ri­al­ment impos­si­ble que tot el que es pro­du­eix es pugui con­su­mir, vull dir aquí, en la nos­tra ano­me­nada civi­lit­zació occi­den­tal, és clar. No és que fal­tin coses, sinó que en sobren, estem far­cits de boti­gues i súpers plens a reben­tar, però no hi ha qui ho com­pri. Una mos­tra evi­dent la veia fa unes set­ma­nes a Bar­ce­lona. La Casa de les Man­tes (“Al ladito de la Caixa”, deia la pro­pa­ganda) ja ha tan­cat, i era una de les boti­gues més emblemàtiques de Bar­ce­lona. Es veien les man­tes, els llençols i els jocs de taula que els sor­tien per les fines­tres del car­rer Jon­que­res, no sabien on posar-les...

Mal­grat tot, com que diuen que tot és cíclic, cal espe­rar que canviï la tendència, però anant bé en tenim per anys. També sen­tim dir que Europa ens ha de gua­rir de tots els mals, hi ha espe­rança en les idees que vénen d'Europa. Però volen dir que, ben mirat i gar­be­llat, tota la filo­so­fia o el pen­sa­ment euro­peu no es podria resu­mir en una sèrie de notes al peu de pàgina dels escrits de Plató (que algú també l'estudiàvem a classe de grec, in illo tem­pore)? De moment, en aquesta ferotge eco­no­mia de guerra que ens toca ara, no tenim altra solució que apli­car la savi­esa de la terra més òbvia i vul­gar: “Qui dia passa any empeny.”