La senyera amunt i avall

Quan demà un nou tsu­nami de senye­res enva­eixi car­rers i pla­ces, ningú no podrà creure que aquest símbol essen­cial del país hagués estat pro­hi­bit i invi­si­ble durant trenta-set anys. Però així va ser de 1939 a 1976, tot el temps que va durar la dic­ta­dura del gene­ral Franco. Jo em vaig haver de fer gran veient endreçada al fons del calaix la senyera que en un altre temps els pares pen­ja­ven al balcó els dies de festa. Només un cop, en una anada a Per­pinyà, vaig poder veure one­jar al vent, per pri­mera vegada a la vida, aquell drap amb qua­tre bar­res que aquí havíem de tenir ama­gat enmig de les flas­sa­des. Va ser, per fi, l'11 de setem­bre de 1976 –demà farà trenta-sis anys– quan vaig poder treure la pols de la ban­dera domèstica, fer-la lluir al sol del meu car­rer i, envol­tat de ciu­ta­dans que enar­bo­ra­ven senye­res com la meva, cele­brar la Diada en un acte públic, no auto­rit­zat però tole­rat.

Això de les ban­de­res pro­hi­bi­des ve de lluny. L'11 de setem­bre de 1714 –demà farà 298 anys–, després de la ren­dició de Bar­ce­lona a les tro­pes de Felip V, totes les ban­de­res ofi­ci­als de la ciu­tat i de la Dipu­tació Gene­ral de Cata­lu­nya, en nom­bre d'una cin­quan­tena, van ser reco­lli­des i por­ta­des a Madrid, on van arri­bar el dia 15. Lluís Domènech i Mon­ta­ner, en el lli­bre Ense­nyes naci­o­nals de Cata­lu­nya, repro­du­eix aquesta crònica del fet: “Luego que tuvi­e­ron jun­tas las ban­de­ras y estan­dar­tes con otros tan­tos sol­da­dos a caba­llo, trayendo una cada sol­dado, las lle­va­ron al duque de Berwick. El duque remitió luego a Madrid las ban­de­ras, que fue­ron colo­ca­das en el tem­plo de la Vir­gen de Atocha, y poco después no se vie­ron más.”

I així ha anat suc­ceint, al llarg de la història: de tant en tant alçàvem les senye­res “y poco después no se vie­ron más.” Però les hem tor­nat a aixe­car, un i altre cop, amb la mateixa tena­ci­tat amb què Sísif empe­nyia cap amunt la pedra que sem­pre rodo­lava i tor­nava a caure. També a nosal­tres, cada cop que la pugem, ens la tor­nen a tirar ros­tos avall. Tant se val; també El cant de la senyera de Mara­gall va ser pro­hi­bit i pen­sem que pot­ser vindrà un dia en què de debò, com volia el poeta, “alçarem una senyera que ens farà més tri­om­fants”.