Avui és avui

Sí, avui, ves, només és avui. I no pas l'endemà de cap parusia (per dir-ho en terminologia teològica); ni l'endemà de cap cargo (per dir-ho com els antropòlegs); ni l'endemà del dia when the ship comes in (per dir-ho amb en Bob Dylan).

Això tot plegat, però, no vol dir que no sigui temps propici a la voleiadissa imaginativa. Com ara la consistent a especular sobre com serà tot en una hipotètica Catalunya independent. Comprenent-hi una qüestió tan sensible com ara la llengua. Les llengües, de fet. Quin tracte hi rebran?

S'ho plantejava el per antonomàsia Molt Honorable Expresident d'aquest país la setmana passada, en una entrevista amb l'Associació Catalana de Professionals. On afirmava que Catalunya “hauria de ser molt respectuosa amb el castellà”.

I bé, com cal entendre-ho això? ¿Com la renovada versió d'aquella prudència que ens converteix en traïdors? O, per formular-ho no amb grandiloqüència patriòtica, sinó en denotació escarida: ¿com la possibilitat que, en règim de cooficialitat, s'atorgués aquí a l'espanyol el mateix estatus que al català?

Doncs a veure, posats a fantasiejar, no a la baixa, sinó a l'alta, que algú proposi que, en la carta magna d'una tal Catalunya emancipada, l'apartat referent a la realitat idiomàtica sigui simple còpia adaptada del que disposa l'actual Constitución espanyola (Títol preliminar, article 3), de manera que el català hi sigui l'única llengua oficial, amb graciosa concessió, això sí, al “patrimonio cultural” de totes les altres llengües que s'hi parlen, que passaran a ser “objeto de especial respeto y protección”. Quins esgarips no provocaria una tal mesura entre l'espanyolia, de sempre tan tolerant i no nacionalista ella!

Apostar per una tal opció serviria si més no perquè, mal fos a contrario sensu, els espanyols reconeguessin el genocidi encobert ara prosseguit sots pretext de democràcia.