Perdre l'ànima

Tinc un amic que fa dies va perdre el mòbil. Era un Iphone, amb tot de programes, comprats o gratuïts, amb aquella dolçor del tacte sobre la pantalla, amb les musiquetes sabudes i apreses, inserides en la memòria recent. I, sobretot, amb aquest invent que encara no entenc com funciona i que respon al nom de Whatsapp i que a mi encara em fa pensar en aquella deliciosa pel·lícula de Peter Bogdanovich. El fet és que aquest meu amic, més enllà del dolor que va sentir per la pèrdua de fotos íntimes, socials, emotives i familiars, i més enllà de l'enrenou que és haver de tornar a carregar adreces i telèfons (és un analfabet quasi absolut en assumptes informàtics i no va poder o no va saber guardar res), se'm queixava dels dies que va viure sense aquesta cosa que et posa en contacte immediat amb els amics i coneguts, i que et diu si hi són, si ja dormen, si han rebut el teu missatge però encara no l'han contestat, per què ho fan, on són totes aquestes minúcies que ens omplen la vida d'aventures intenses.

“¿Saps?”, va dir-me, “ho he viscut com si es tractés d'una addicció. Em posava la mà a la butxaca pensant que el mòbil vibrava. I no. No hi era. Però hi havia algun mecanisme ocult que m'hi feia tornar, que m'hi abocava, com una mena de reflux que m'incitava cap a l'aparell inexistent. I veia Iphones pel carrer i m'hi embadalia, i sentia com sonaven, com els cants de les sirenes que m'anunciaven plaers en aquest cas coneguts i saborosos. I el Whatsapp! ¿Què te'n puc dir? Trobava a faltar l'aire, quasi em marejava, tremolava, vaig patir insomni. ¿Deixar de parlar amb tots aquells que m'havien de dir que justament aquell dia havien dinat un arròs espectacular? Una tragèdia. Em perdia tantes coses. Les seves vides, els seus detalls quotidians, es desfeia el fil de la troca, lentament, davant dels meus ulls, sense poder evitar-ho. I jo llanguia. Patia atacs constants de nostàlgia, de rebuig, de solitud, com un drogoaddicte sense la dosi habitual”.

El meu amic ja el torna a tenir. Se'l veu més reposat. Me n'alegro. Es pot dir que torna a ser el d'abans. El d'abans de perdre el mòbil, vull dir. L'amic que era abans de tenir mòbil ja fa temps que és a l'Alaska dels oblidats.