Perdre l'ànima

Tinc un amic que fa dies va per­dre el mòbil. Era un Iphone, amb tot de pro­gra­mes, com­prats o gratuïts, amb aque­lla dolçor del tacte sobre la pan­ta­lla, amb les musi­que­tes sabu­des i apre­ses, inse­ri­des en la memòria recent. I, sobre­tot, amb aquest invent que encara no entenc com fun­ci­ona i que res­pon al nom de What­sapp i que a mi encara em fa pen­sar en aque­lla deli­ci­osa pel·lícula de Peter Bog­da­no­vich. El fet és que aquest meu amic, més enllà del dolor que va sen­tir per la pèrdua de fotos ínti­mes, soci­als, emo­ti­ves i fami­li­ars, i més enllà de l'enre­nou que és haver de tor­nar a car­re­gar adre­ces i telèfons (és un anal­fa­bet quasi abso­lut en assump­tes informàtics i no va poder o no va saber guar­dar res), se'm quei­xava dels dies que va viure sense aquesta cosa que et posa en con­tacte imme­diat amb els amics i cone­guts, i que et diu si hi són, si ja dor­men, si han rebut el teu mis­satge però encara no l'han con­tes­tat, per què ho fan, on són totes aques­tes minúcies que ens omplen la vida d'aven­tu­res inten­ses.

“¿Saps?”, va dir-me, “ho he vis­cut com si es tractés d'una addicció. Em posava la mà a la but­xaca pen­sant que el mòbil vibrava. I no. No hi era. Però hi havia algun meca­nisme ocult que m'hi feia tor­nar, que m'hi abo­cava, com una mena de reflux que m'inci­tava cap a l'apa­rell ine­xis­tent. I veia Ipho­nes pel car­rer i m'hi emba­da­lia, i sen­tia com sona­ven, com els cants de les sire­nes que m'anun­ci­a­ven pla­ers en aquest cas cone­guts i sabo­ro­sos. I el What­sapp! ¿Què te'n puc dir? Tro­bava a fal­tar l'aire, quasi em mare­java, tre­mo­lava, vaig patir insomni. ¿Dei­xar de par­lar amb tots aquells que m'havien de dir que jus­ta­ment aquell dia havien dinat un arròs espec­ta­cu­lar? Una tragèdia. Em per­dia tan­tes coses. Les seves vides, els seus detalls quo­ti­di­ans, es des­feia el fil de la troca, len­ta­ment, davant dels meus ulls, sense poder evi­tar-ho. I jo llan­guia. Patia atacs cons­tants de nostàlgia, de rebuig, de soli­tud, com un dro­go­ad­dicte sense la dosi habi­tual”.

El meu amic ja el torna a tenir. Se'l veu més repo­sat. Me n'ale­gro. Es pot dir que torna a ser el d'abans. El d'abans de per­dre el mòbil, vull dir. L'amic que era abans de tenir mòbil ja fa temps que és a l'Alaska dels obli­dats.