El llunyà país de la ràdio

“Vaig conèixer un guitarrista que deia que la ràdio era la seva amiga. Se sentia emparentat no tant amb la música com amb la veu de la ràdio. El seu caràcter sintètic. La seva veu, que no havia de confondre amb les veus que en sortien. La seva capacitat per transmetre la il·lusió de persones a gran distàncies. Dormia amb la ràdio. Creia en un llunyà país de la ràdio. Creia que mai trobaria aquest país, de manera que es conformava a limitar-se a escoltar-lo. Creia que havia estat expulsat del país de la ràdio i estava condemnat a rondar eternament per les ones, cercant una emissora màgica que li retornaria l'herència perduda.” Aquest text no és pas meu. Ja m'agradaria, ja. Hi he tornat a pensar, i l'he rescatat, gràcies a la insubstituïble Pili Fernández. Una cosa més a agrair-li. És un petit relat del primer llibre publicat a l'Estat espanyol (1985) de l'amic Sam Shepard, Crónicas de motel. El conjunt de l'obra va ser el punt de partida de l'estimable pel·lícula París, Texas (1984), de Wim Wenders, i de les línies que obren aquesta galeria, la filosofia que imbuïa els inicis de Ràdio Salt, l'emissora pública metropolitana del Gironès, en què la Pili es va estrenar amb El petit esport i va continuar amb el Frec a frec. Històries viscudes, ja a Ràdio Cassà, va ser la seva darrera proposta radiofònica. Quan des d'aquella ràdio, des d'aquell país dels vuitanta, escoltàvem el “bon dia, amics” il·lusionat, alegre, vital de Pili Fernández sabíem que la màgia existia i que l'herència que Guglielmo Marconi ens havia transmès com a penyora estava en bones mans. Pareu atenció als títols dels tres programes que Pili havia triat; no són casuals. L'esport proper i petit (que n'és de bonic allò que és petit, que bonic que és el patinatge), la primera aposta. La segona és tota una declaració d'intencions: gairebé tocant, ben a prop, malgrat la distància. El tercer, el que tots voldríem fer i viure. Els saltencs i la comarca es creien la Pili perquè s'ho havia guanyat amb tota la seva energia. Mentre escric això, m'arriba la notícia que l'Ajuntament de Girona denominarà la nova sala d'actes del consistori Sala Miquel Diumé, per així retre un homenatge a la trajectòria del periodista radiofònic gironí Miquel Diumé, a la seva generositat, la seva bonhomia i el seu sentit de l'humor. Definitivament, em reconec condemnat a rondar eternament per les ones hertzianes cercant una emissora en què escoltar, gràcies al control tècnic de Jordi Pallejà, les veus de Ramon Jover i Pili Fernández.