El llunyà país de la ràdio

“Vaig conèixer un gui­tar­rista que deia que la ràdio era la seva amiga. Se sen­tia empa­ren­tat no tant amb la música com amb la veu de la ràdio. El seu caràcter sintètic. La seva veu, que no havia de con­fon­dre amb les veus que en sor­tien. La seva capa­ci­tat per trans­me­tre la il·lusió de per­so­nes a gran distàncies. Dor­mia amb la ràdio. Creia en un llunyà país de la ràdio. Creia que mai tro­ba­ria aquest país, de manera que es con­for­mava a limi­tar-se a escol­tar-lo. Creia que havia estat expul­sat del país de la ràdio i estava con­dem­nat a ron­dar eter­na­ment per les ones, cer­cant una emis­sora màgica que li retor­na­ria l'herència per­duda.” Aquest text no és pas meu. Ja m'agra­da­ria, ja. Hi he tor­nat a pen­sar, i l'he res­ca­tat, gràcies a la insubs­tituïble Pili Fernández. Una cosa més a agrair-li. És un petit relat del pri­mer lli­bre publi­cat a l'Estat espa­nyol (1985) de l'amic Sam She­pard, Crónicas de motel. El con­junt de l'obra va ser el punt de par­tida de l'esti­ma­ble pel·lícula París, Texas (1984), de Wim Wen­ders, i de les línies que obren aquesta gale­ria, la filo­so­fia que imbuïa els ini­cis de Ràdio Salt, l'emis­sora pública metro­po­li­tana del Gironès, en què la Pili es va estre­nar amb El petit esport i va con­ti­nuar amb el Frec a frec. Històries vis­cu­des, ja a Ràdio Cassà, va ser la seva dar­rera pro­posta radiofònica. Quan des d'aque­lla ràdio, des d'aquell país dels vui­tanta, escoltàvem el “bon dia, amics” il·lusi­o­nat, ale­gre, vital de Pili Fernández sabíem que la màgia exis­tia i que l'herència que Gugli­elmo Mar­coni ens havia transmès com a penyora estava en bones mans. Pareu atenció als títols dels tres pro­gra­mes que Pili havia triat; no són casu­als. L'esport pro­per i petit (que n'és de bonic allò que és petit, que bonic que és el pati­natge), la pri­mera aposta. La segona és tota una decla­ració d'inten­ci­ons: gai­rebé tocant, ben a prop, mal­grat la distància. El ter­cer, el que tots voldríem fer i viure. Els sal­tencs i la comarca es cre­ien la Pili perquè s'ho havia gua­nyat amb tota la seva ener­gia. Men­tre escric això, m'arriba la notícia que l'Ajun­ta­ment de Girona deno­mi­narà la nova sala d'actes del con­sis­tori Sala Miquel Diumé, per així retre un home­natge a la tra­jectòria del peri­o­dista radiofònic gironí Miquel Diumé, a la seva gene­ro­si­tat, la seva bon­ho­mia i el seu sen­tit de l'humor. Defi­ni­ti­va­ment, em reco­nec con­dem­nat a ron­dar eter­na­ment per les ones hert­zi­a­nes cer­cant una emis­sora en què escol­tar, gràcies al con­trol tècnic de Jordi Pallejà, les veus de Ramon Jover i Pili Fernández.