Ran de timba

Ran de timba? Sí, hi ha ben bé motius per sen­tir-s'hi, en aquests moments d'incer­te­ses com vivim. L'única per­versa gràcia de les quals (tot sigui dit de pas­sada) és el fet de cons­ta­tar-les igual­ment entre aquells que no poden ser de corda més antitètica de la pròpia. Quin cul més estret no pas­sen avui també mana­ies dis­tants, demòcra­tes de tota la vida (?), fede­ra­lis­tes no cata­lanòfobs (?), etcètera!

Ara: la qüestió no va aquí d'això. Sinó d'un altre ver­ti­gen. El que neix del neguit de dema­nar-se si, en deter­mi­nats moments, no hau­ria pen­jat tot (o podria pen­jar) d'un sol fil. L'esgar­ri­fança de qüesti­o­nar-se si esforç i raó, cul­tura i segu­re­tat, ser­vei­xen de res davant la pos­si­ble even­tu­a­li­tat que, tot d'una, n'hi hagi prou amb un sim­ple gest, una mera frase, una decisió indi­vi­dual perquè massa coses impor­tants vagin irre­mis­si­ble­ment en orri.

Un repor­tatge en aquest diari del dia 2 quasi venia a fer depen­dre el resul­tat de dife­rents elec­ci­ons pre­si­den­ci­als nord-ame­ri­ca­nes (amb les con­seqüències deri­va­des o deri­va­bles de la victòria de l'un o l'altre) d'una sor­tida engi­nyosa o des­a­for­tu­nada dels can­di­dats davant les càmeres tele­vi­si­ves.

Però un cas més anguniós és el retret per Sàpiens aquest mes d'octu­bre, a propòsit d'una feta de la qual es com­pli­ran cin­quanta anys d'aquí a pocs dies: la crisi dels míssils soviètics ins­tal·lats a Cuba, que va dur les dues super­potències embran­ca­des en la guerra freda –i de retruc la resta del món– a frec de l'heca­tombe nuclear. Evi­tada en el dar­rer minut, segons sem­bla, per un ofi­cial rus reni­tent a dis­pa­rar des del seu sub­marí el pri­mer míssil atòmic.

La història mai no és uni­cau­sal, expli­quen en qual­se­vol Facul­tat d'Huma­ni­tats, cert. (I la boni­quesa del nas de Cleòpatra no va ser deter­mi­nant en la lluita entre Octavi i Marc Antoni). Quin corcó tan­ma­teix més des­ficiós jugar a ima­gi­nar-se el con­trari!