Xocolata espessa
Por i desconcert
Quan en un conflicte comences a perdre en tots els fronts, el més normal és que tinguis dues reaccions: por i desconcert, la qual cosa condiciona totes les teves accions i accelera la derrota.
Aquesta és exactament la situació actual d'Espanya davant el procés d'independència de Catalunya. Estan espantats i esmaperduts. No saben com frenar-ho tot plegat. Ja veuen clarament que la batalla intel·lectual i política a Catalunya l'han perduda, fins i tot entre els immigrants espanyols de la postguerra que reaccionen amb indignació davant les bestieses que es diuen dia sí, dia també. L'unionisme a Catalunya —a diferència del que passa a Escòcia o al Quebec— ha quedat arraconat en un radicalisme emocional i inconsistent, sigui l'espanyolisme ranci del PP o el federalisme del planeta piruleta del PSC-PSOE.
Si això provoca irritació i nerviosisme a Espanya, la situació s'agreuja fins a la histèria quan comencen a constatar que també estan perdent un altre front, tant o més important: l'internacional. Fins fa només uns mesos, Catalunya tan sols sortia a la premsa estrangera per parlar del Barça o en la secció de viatges, amb cronistes que parlaven de paelles i de nines sevillanes comprades a les botigues de la Rambla.
Ara Catalunya és protagonista de les planes de política i economia dels principals diaris d'arreu del món, la qual cosa no seria un problema per Espanya si no fos perquè cada cop es parla més clarament de les possibilitats reals d'una independència de Catalunya en el futur immediat.
Com dèiem al començament, arribats en aquest punt, la por i el desconcert no fan més que agreujar el conflicte i accelerar la derrota. Es fan —i es diuen— bestieses de l'alçada d'un campanar, sense avaluar-ne les conseqüències. Imagineu-vos com interpreten a Alemanya, a la Gran Bretanya i als Estats Units, per exemple, que es titlli de nazi un poble que senzillament demana poder votar per decidir el seu futur. O que es declari en seu parlamentària que la voluntat del govern és adoctrinar els alumnes a les escoles. I més encara quan qui ho diu no és un columnista indocumentat —com ara qui signa aquestes ratlles— sinó el ministre de Relacions Exteriors i el d'Educació!