Iconografies de la transició

Les icones de la transició catalana cap a la independència van quedant emmarcades i exposades aquests dies a la nostra sala de la història. En plena cultura de la imatge, cada procés històric de canvi deixa un rastre iconogràfic dels conflictes, de les batalles, dels personatges, dels paisatges. Un rastre ric en significacions que subministrarà testimonis, proves i referents sobre els fets excepcionals. Els fets passen, i la càrrega de la prova recaurà sobre unes poques imatges, que constituiran el moll de l'imaginari col·lectiu, dels escolars de demà i dels electors d'avui.

A Catalunya, els “Fets de Setembre” han desencadenat un procés de dimensions històriques. Alguns no han dubtat a parlar de “revolució catalana”: així ho qualificà l'eminent sociòleg Manuel Castells, al·legant que proclamar la independència de Catalunya equival a un canvi de poder a l'Estat espanyol, i d'això se'n pot dir revolució. Però el president Mas ha proposat una metàfora políticament més acceptable: la de la transició nacional catalana. (Les metàfores, a diferència de les icones, solen ser triades per l'enunciador del discurs. Les icones o imatges dels fets excepcionals són més difícils de controlar: responen a una economia de la representació iconogràfica que el pas del temps s'encarrega de consolidar).

La idea d'una “segona transició” nacional com a eix interpretatiu central del procés de Catalunya cap a la independència, em sembla una bona troballa discursiva. Perquè dóna continuïtat a anys i anys de lluites per l'emancipació nacional. Perquè situa la fase actual en l'únic horitzó possible de plenitud nacional: ser un estat català a Europa. I perquè garanteix un procés rigorosament democràtic. Llàstima que Mas no parli d'independència.

La intensitat de la política viscuda a tots els nivells des dels fets de setembre i la convocatòria d'eleccions generen un conjunt d'imatges, fixes o en moviment, de gran densitat narrativa. Algunes semblen destinades a quedar fixades ja en els annals de la gran història. D'altres, més conjunturals, poden ser punts de llum sobre els diferents conflictes en la progressió general. Al costat d'aquestes icones “temàtiques”, seria interessant de confeccionar igualment una galeria de personatges significats en els diversos rols de la gran narrativa en marxa. A tall d'inventari i amb propòsits merament il·lustratius del que documentalistes i historiadors hauran de fer, mencionaré aquí algunes de les iconografies més contundents.

A Catalunya, a Madrid o a Londres, ningú no dubta que les imatges de la gegantina manifestació de la Diada (accessibles a Youtube) tenen caràcter fundacional del canvi i marquen un camí inequívoc. El contrast amb les imatges de la posterior concentració espanyolista del 12 d'octubre a la plaça Catalunya parla al món de qui representa què.

Visions més conjunturals del procés es van afegint cada dia a la sala d'exposicions. En ocasió del pacte pel referèndum escocès, algunes televisions n'informaven amb doble pantalla: a un costat apareixia Cameron desplaçant-se a Edimburg per signar l'acord i, a l'altre, Mas acudint a La Moncloa amb un Rajoy parapetat. Després de les declaracions de Wert (cal espanyolitzar l'escola catalana) i de Lara (amenaçant de traslladar Planeta fora de Catalunya), la foto de la nit dels premis Planeta amb Lara d'amfitrió, Mas a la dreta i Wert a l'esquerra, és digna de figurar en la sala (i en la galeria de personatges, que deixaré per a una altra ocasió).

La campanya del 25-N subministrarà una gernació d'imatges que fixaran els moviments davant el sí o el no. S'ha anunciat, per exemple, un polèmic debat televisiu (només) a tres –Mas, Navarro i Camacho– a 8TV. La realització d'un debat públic tan excloent visualitzaria la perversió d'una iniciativa que pretén atribuir a Mas l'únic protagonisme del sí i donar oxigen als adversaris.