Mas i Junqueras, la garantia

El pre­si­dent Artur Mas i els màxims res­pon­sa­bles de CDC, Oriol Pujol i Josep Rull, for­men un trio sobi­ra­nista que mereix el res­pecte de tots aquells qui cre­iem que Cata­lu­nya és a una cruïlla històrica, pot­ser irre­pe­ti­ble, per tal d'asso­lir la seva plena sobi­ra­nia naci­o­nal, adap­tada al s. XXI i a Europa. També CDC aporta quel­com molt impor­tant per a les gene­ra­ci­ons que van pro­ta­go­nit­zar la tran­sició democràtica: el canvi estratègic i real de l'ex-pre­si­dent Pujol i del sec­tor històric que ell repre­senta. Pujol ha sigut capaç de reconèixer les equi­vo­ca­ci­ons històriques come­ses i, amb la seva acti­tud ferma per asso­lir la plena sobi­ra­nia naci­o­nal, ha acon­se­guit que aquells que van con­fiar en ell durant dècades avui enten­guin i accep­tin majo­ritària­ment que l'únic camí que li queda a Cata­lu­nya és ésser un Estat més en el marc de la Unió Euro­pea.

Jordi Pujol és, doncs, una eina impor­tantíssima per cap­gi­rar amplis sec­tors de la població que mai no hau­rien optat per la sobi­ra­nia i que tenien una certa por de l'opció inde­pen­den­tista. Però allò més impor­tant que aporta CDC al moment pre­sent són unes gene­ra­ci­ons, avui com­pre­ses entre els 25 i els 50 anys, que han sigut el pro­ducte –i el resul­tat– de l'escola de patri­o­tes de la JNC. Aques­tes gene­ra­ci­ons són uns qua­dres polítics des­a­com­ple­xats, sense les pors ni els tics del fran­quisme, molts d'ells amb una gran for­mació pro­fes­si­o­nal, uni­ver­sitària o empre­sa­rial. I dis­po­sats a córrer el risc de por­tar el país a la ple­ni­tud naci­o­nal: són el gran ariet del sobi­ra­nisme con­ver­gent. S'ha de tenir en compte, però, que tant a CDC com a UDC hi ha impor­tants sec­tors amb molt de poder fàctic econòmic que tenen el cor amb el país però la but­xaca i els interes­sos els por­ten fins a l'històric coi­tus inter­rup­tus del pujo­lisme i del ‘sec­tor dels nego­cis' del par­tit i els seus entorns. El pre­si­dent Mas ha jugat fort: hem de reconèixer-li que ens ha col·locat tots al seu dar­rere. Tot i això, en el seu dis­curs i mis­satge –i més encara: en el seu pro­jecte estratègic–, Mas deixa mol­tes inde­fi­ni­ci­ons sense resol­dre. S'entén que el pre­si­dent vul­gui ser pru­dent i vul­gui tenir vies ober­tes per a un procés que no serà fàcil.

El Pre­si­dent Mas, CDC i els seus patri­o­tes neces­si­ten el suport extern: el suport d'una bona part de la soci­e­tat civil i mili­tant. I també neces­si­ten una esquerra naci­o­nal con­tun­dent però seri­osa i res­pon­sa­ble, alhora, en el pro­jecte naci­o­nal. I aquest paper, en l'actual pano­rama polític català d'avui dia, li cor­res­pon a ERC i a la reno­vada direcció encapçalada per Oriol Jun­que­ras i Marta Rovira. Esquerra ha comès en el pas­sat alguns errors, però ningú no li pot negar que ha estat la punta de llança històrica de l'inde­pen­den­tisme i de la seva nor­ma­lit­zació en la soci­e­tat cata­lana. Qui va començar a par­lar d'espoli fis­cal? Qui va man­te­nir la neces­si­tat de ajun­tar la lluita social i naci­o­nal? Qui va difon­dre la idea d'un inde­pen­den­tisme en l'horitzó del 2014, sinó Josep-Lluís Carod-Rovira? Un líder que, també, va bas­tir el dis­curs polític de l'inde­pen­den­tisme de manera des­a­com­ple­xada, i qui també va fer enten­dre que aquest no havia de ser mar­gi­nal sinó una força de govern.

La història algun dia també farà justícia amb la importància d'algu­nes acti­tuds poc com­pre­ses d'ERC, unes acti­tuds que han por­tat final­ment a la crisi de defi­nició i naci­o­nal del PSC. Els soci­a­lis­tes, a dia d'avui, es deba­ten entre el seu suport al dret a deci­dir o caure irre­me­ia­ble­ment a ésser una sucur­sal del PSOE. El patri­moni de CDC, UDC i ERC, amb els seus clarobs­curs, con­fi­gura avui la gran majo­ria del cata­la­nisme i el sobi­ra­nisme polític.

El 25-N Mas i Jun­que­ras, cadas­cun des del seu espai polític, han de sumar i asso­lir una majo­ria abso­luta con­tun­dent i incon­tes­ta­ble. Perquè, abans i després del 25-N, hi haurà una gran ofen­siva: no sols pro­vi­nent de les for­ces espa­nyo­lis­tes que vol­dran impe­dir aquesta gran majo­ria social, sinó –com he dit tan­tes altres vega­des– pro­vi­nent de l'Estat i dels seus ser­veis i cla­ve­gue­res, els quals vol­dran fer avor­tar el pro­jecte engres­ca­dor i il·lusi­o­nant que va fer explosió el pas­sat 11 de setem­bre a Cata­lu­nya. Mas i Jun­que­ras són dos per­so­nat­ges dife­rents però que tenen per­fils humans i per­so­nals sem­blants, d'una for­mació estricta i humanística, un des del cen­tre i l'altre des de l'esquerra. I a més, els uneix un per­fil de fer­mesa i de con­tundència. Junts poden fer mol­tes coses i poden ésser un bloc indes­truc­ti­ble. Caldrà, però, que ambdós es tin­guin con­fiança mútua i es repar­tei­xin el paper que els per­toca davant la soci­e­tat cata­lana i les seves clas­ses popu­lars. Cal evi­tar, doncs, enfron­ta­ments inne­ces­sa­ris, retrets del pas­sat: ara ens hi juguem molt més que unes elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya, ens hi juguem pot­ser la gran opor­tu­ni­tat –davant una Espa­nya deca­dent i en des­com­po­sició– de poder tro­bar el nos­tre lloc a Europa. Cata­lu­nya ha d'ésser l'avançada del que serà, en un futur, tota la nació cata­lana.

CiU, el 25-N, també haurà d'obli­dar una cam­pa­nya elec­to­ral dura que segur que duran a terme ICV i la CUP. Ells també han de tre­ba­llar pel seu espai i per apor­tar uns sec­tors que no vota­rien mai a con­ver­gents o repu­bli­cans però que són impor­tants per a la con­so­li­dació del pro­jecte naci­o­nal. El 26 de novem­bre comença una nova etapa de la nos­tra història en la qual caldrà sumar i sumar, i mai res­tar, perquè l'asso­li­ment d'un Estat nou a Europa sols serà pos­si­ble si con­ven­cem els euro­peus que els qui volem ésser som una majo­ria seri­osa, res­pon­sa­ble i impa­ra­ble.