El Déu invisible oculta el visible

Que el papa esternudi i l'Església es constipi és una cosa que, si he de ser franc, em costa d'entendre. I no és que no m'hi esforci, sinó que no hi trobo sentit. I menys ara, que ens omplim la boca amb el pluralisme i la diversitat. I això és gregarisme i uniformitat. Una part, i no pas petita, de l'herència que el papa Wojtila ens deixa. El totalitarisme, que tant detestava, ens l'encolomà. Segurament el que detestava és que fos ateu. I no totalitarisme. I és el totalitarisme que, amb Déu o sense, és perniciós. I la cosa més avorrida del món. Déu, per altra banda, resulta invisible en qualsevol cas. I el que es veu realment és el totalitarisme, de ciment armat. Una sola peça, del color que sigui, val més que mil homes tots uniformats i desinformats. Trobo que amb un, com a mostra, n'hi ha prou i de sobres. I acabo aquí aquest cant a la diversitat.

Tot això no ho hauria escrit si no fos que l'Any de la Fe m'ha posat en guàrdia contra el que està passant. Som tan ràpids a fer el que diu el papa que, digui el que digui, sense analitzar-ho, es tira endavant. Però el cas és que no anem endavant sinó enrere. L'Any de la Fe, a canvi de què? De renunciar al balanç que tocava fer, l'11 d'octubre d'enguany. La fe podia esperar. El balanç del Concili, i dels seus fruits, no. Tocava aquell dia, i l'hem deixat passar. I la confusió és tanta, que ja no s'aguanta, s'hauria de tallar. Tot el que pretenc és tan sols que es vegi la contradicció que hi ha en el discurs de Benet XVI i en tot el que fa. Anem a pitjor. No s'entén que digui que la doctrina del Concili és la brúixola que cal seguir, i no la segueixi, ell el primer. L'al·lusió a la brúixola, d'altra banda, no és nova. Wojtila va dir el mateix en la Carta apostòlica del nou mil·lenni. Brúixola que assenyala el nord, i que s'ha de seguir. Però no la seguim. L'Any de la Fe, tal com es planteja, no té suc ni bruc. Diria que el resultat serà nul. No respon a les prioritats del Concili, i tampoc a l'esperit que el va fer possible. Som l'Església del Vaticà II, i ningú ho diria. Hi ha grups clericals que qüestionen el Concili com aquell qui res, penjant al Concili totes les llufes que la seva ignorància troba que són mals. Resulta que el Concili ens prepara per dialogar amb el món d'avui, secularitzat, amb totes les lletres, i la secularització, segons aquests il·lustrats, és un mal provocat pel Concili. La burra de Balaam ha parlat. Què deu ser per a ells un clergue secular? No seré jo qui els ho digui, que s'ho facin mirar. Però també dic que si no respecten la doctrina vigent només pot ser perquè se saben i se senten secundats. I és això el que m'indigna. La doble rasant. Els teòlegs muts i a la gàbia, i els fonamentalistes predicant, des de qualsevol plataforma, com els reis del mambo i disfrutant. No arriben ni a la sola de la sabata dels ignorants de La nit dels ignorants, els quals fan preguntes, i preguntar és de savis; mentre que els clergues saberuts pontifiquen sense saber res. Tant de rigor per uns, i tanta permissivitat pels altres, no és just.

Benet XVI està repetint el mateix que va dir el primer dia de papa. Va ser la seva declaració de principis, i serà, pel que veig, la final. La seva gran preocupació, segons va dir aquell dia, era “aquesta societat de batejats, que viu d'esquena a Déu, i que caldria portar a l'Església”. Resulta difícil portar-los a l'Església si ja hi són. I això de viure d'esquena a Déu, com se sap? En fi, tant se val: és a Déu que els ha de portar, i no a l'Església. Estem servint una Església que no és la del Concili, i que no m'agrada gens que es cregui fi d'ella mateixa. Aquesta és l'Església que vam deixar enrere. I l'oblit de Déu no sé què deu ser. Hi ha el mateix motiu per dir-ho al revés: que ens té oblidats. I ben fet que fa. I no som sords a la veu de Déu, com diu el papa Benet, sinó que no parla, que és diferent. Ja està bé d'aquesta cançó enfadosa! La veu de Déu, la crida de Déu, el sentit de Déu i la cultura que nega pràcticament Déu. Ho acabo de llegir. I suposo que una cultura així per força ha de ser més pràctica. Parlo de cultura, no de viure o no viure amb Déu, que això no se sap. Ja està bé de fer apologètica d'un Déu caducat! El Déu present de Ratzinger és el Déu absent del mateix Ratzinger a Auschwitz. El Déu amagat, i també obscur, segons Carol Wojtila en el seu primer llibre de versos, publicat als 36 anys. D'aquest Déu, segons Bonhoeffer, n'hem de prescindir. Hem de viure etsi Deus non daretur (com si no existís), altrament no serem capaços de veure el Déu visible, el Déu fet home, que s'ha fet pobre, que viu en els pobres, i en tots. El Déu invisible oculta el visible. No hi donem més voltes.