La independència-mitjà?

Un sec­tor intel·lec­tual espa­nyol, al vol­tant del diari pro­gres­sista de la capi­tal de l'Estat ha pro­mo­gut un “mani­fest fede­ra­lista”. Per fi, s'ha esquinçat l'espès silenci il·lus­trat espa­nyol. Fa molt de temps que trobàvem a fal­tar aquesta veu col·lec­tiva exer­cint la seva auto­ri­tat cul­tu­ral i moral sobre la soci­e­tat i la política espa­nyo­les, fins al punt que l'havíem donat per difunta, defi­ni­ti­va­ment dis­solta en el naci­o­na­lisme espa­nyol. Em refe­reixo, és clar, al via­cru­cis esta­tu­tari: a la reco­llida de sig­na­tu­res con­tra l'Esta­tut, al boi­cot comer­cial, a l'insult i la befa per tota res­posta, al lin­xa­ment mediàtic, al fran­quisme sob­ta­da­ment res­sus­ci­tat i ram­pant, a l'aco­var­di­ment de l'esquerra espa­nyola, al cinisme i la impu­ni­tat amb què es va par­ti­dit­zar el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, a la sentència con­tra l'Esta­tut, con­tra la decisió dels par­la­ments català i espa­nyol, con­tra el refe­ren­da­ment del poble de Cata­lu­nya i con­tra el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal de 1978.

Arriba tard, molt tard, però no per això és menys impor­tant. Sobre­tot perquè, en un moment donat, diu: “...si aquest sen­ti­ment (naci­o­nal, el dels cata­lans) es mani­festés majo­ritària­ment con­trari, de manera irre­duc­ti­ble i per­ma­nent, al man­te­ni­ment de les ins­ti­tu­ci­ons que entre tots ens vàrem donar, la con­vicció democràtica ens obli­ga­ria a la resta dels espa­nyols a pren­dre'l en con­si­de­ració per tro­bar una solució apro­pi­ada i res­pec­tu­osa: els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya han de saber que aquest és el nos­tre com­promís irre­nun­ci­a­ble”. És a dir, dues coses: 1) Els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya han de poder mani­fes­tar la seva volun­tat democràtica sobre la seva relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya. I 2) Si aquesta volun­tat democràtica asse­nyalés un camí dis­tint del que com­por­ten les ins­ti­tu­ci­ons con­jun­tes, un camí amb ins­ti­tu­ci­ons inde­pen­dents, Espa­nya ho hau­ria de res­pec­tar i faci­li­tar. Aquest és, diuen els sig­nants, el seu com­promís. És la pri­mera vegada que una veu col·lec­tiva i trans­ver­sal espa­nyola d'aquesta enver­ga­dura s'adreça a Cata­lu­nya en ter­mes clara­ment democràtics. Aquesta és, sens dubte, una impor­tant cons­ta­tació. No pas deci­siva, perquè no ve del camp de la política exe­cu­tiva ni legis­la­tiva. Però impor­tant en ter­mes cul­tu­rals i morals, en els quals ha d'aca­bar recol­zant per força la política democràtica. No val a mini­mit­zar-ho des de cap èpica nos­trada, menys encara si és una èpica que no acaba d'esbar­gir les boi­res que l'envol­ten.

Les parau­les del mani­fest tenen una remar­ca­ble sem­blança amb les de Manuel Azaña fa més de vui­tanta anys (1930), un nom tan gra­pe­jat per tiris i tro­ians: volia, entre Cata­lu­nya i Espa­nya, una “unió lliure d'iguals amb el mateix rang” i afe­gia que, “si algun dia dominés a Cata­lu­nya una altra volun­tat que resolgués remar sola en el seu navili, seria just per­me­tre-ho i seria el nos­tre deure dei­xar-vos en pau, amb el menor per­ju­dici pos­si­ble per a uns i altres, i desit­jar-vos bona sort, fins que cica­tritzés la ferida i poguéssim esta­blir almenys rela­ci­ons de bons veïns”.

Si aquesta cul­tura política fos domi­nant a Espa­nya, qui se'n vol­dria sepa­rar? Per ara, tan­ma­teix, és només l'afir­mació d'uns intel·lec­tu­als espa­nyols impor­tants. Caldrà veure si con­ta­mina la política espa­nyola o si aquesta es manté pura i immune, “impa­si­ble el ademán”. Una cosa cal cons­ta­tar: la bona nova del mani­fest només ha pres cos arran de l'“onada inde­pen­den­tista”. Només aquesta sem­bla tenir capa­ci­tat de moure Espa­nya. Per això, cal per­sis­tir, per boirós que sigui l'horitzó. I és que la inde­pendència, si no hi ha més remei, pot ser un objec­tiu, però es revela també i sobre­tot com l'únic mitjà capaç d'enca­rar Espa­nya amb la seva rea­li­tat negada: amb la seva plu­ra­li­tat naci­o­nal. Serà l'“onada inde­pen­den­tista”, final­ment, el mitjà que ens durà al fede­ra­lisme plu­ri­na­ci­o­nal?