Els orfes
al Parlament pul·lula per aquest país
un grapat silenciós d'homes i dones
que no troba aixopluc en
l'actual sistema de partits
Quan la política accelera el seu ritme i tothom es veu instat a pronunciar-se davant de reptes nous, és inevitable que quedin víctimes i grups descol·locats de la via principal. Vells col·lectius i veterans de mil batalles veuen com passa un tren nou i no saben de quina manera agafar-lo. Antics instruments de fer política esdevenen inservibles: un dia o altre caldrà substituir-los per eines més noves, adaptades als nous temps.
I, entremig, els orfes polítics. Ara que hi ha unes eleccions al Parlament pul·lula per aquest país un grapat silenciós d'homes i dones que no troba aixopluc en l'actual sistema de partits. Gent que ha perdut els referents de tota la vida i que encara rumia el vot de diumenge. El cas és que, encara que molts d'ells provinguin d'una matriu comuna, molt probablement acabaran votant coses diferents, potser sense entusiasme, potser per exclusió. S'han decebut del que tenien, però el que troben al davant, malgrat la gran diversitat de l'oferta, no els acaba de fer peça. No se senten temptats, això sí que no, per l'abstenció ni pel vot en blanc, perquè han deixat massa pell en el combat per la democràcia i, d'altra banda, els reptes a què s'enfronta aquest país són de massa envergadura per cometre la frivolitat de veure'ls passar per la finestra.
Sempre optimistes amb excés, esperen i esperen que algun dia naixerà alguna cosa nova a la qual puguin aportar les seves energies amb una il·lusió renovada. D'alguna manera, i vist a una certa distància, sembla mentida que alimentin amb aquesta fe immarcescible una flama tan petita, ells que han perdut la confiança en antigues banderes que consideren que han estat traïdes pels vells companys de sempre. Però ells pensen que aquest país ha canviat, que Catalunya té dret a construir un futur propi i diferent a la vista del mal tracte que rep, i se sorprenen de comprovar que els vells companys d'abans no estan a l'altura del nou repte i, d'alguna manera, es fan còmplices de reiterades injustícies.
Potser sí que són ingenus, però han perdut del tot la ingenuïtat de creure que Espanya pugui ser capaç de canviar i oferir un tracte diferent. Per a ells, doncs, els ingenus són els altres, els vells companys de sempre, que encara parlen de federalisme, de canvis significatius en la Constitució, de confiança en la bona voluntat dels germans d'Espanya endins. El que els passa, en aquests orfes, és que han anat acumulant una llista massa llarga de greuges i de desenganys. Han llegit sentències de tribunals constitucionals; s'han mirat els pressupostos estatals de cada any; coneixen l'estat de les autovies a Zamora i l'estat de l'N-II en terres gironines; paguen peatges cada dia; veuen les finances dels navarresos i dels bascos; llegeixen les declaracions dels líders estatals i dels “barons” autonòmics; han comptat els trenta anys que han transcorregut entre el primer traçat de l'AVE i l'arribada dels trens de gran velocitat a la frontera de França; veuen les agressions contra la llengua catalana; agafen els trens de rodalia a Barcelona i coneixen com funcionen a Madrid; veuen el camí que porta el projecte del corredor mediterrani; etc. La llista se'ls fa interminable, indigerible.
I quan es planteja la hipòtesi d'una consulta als ciutadans d'aquest país, observen astorats l'avís sobre les amenaces legals que ens esperen i l'anunci de calamitats que no tenen fi ni compte. I els vells companys d'abans guarden silencis clamorosos, esgrimeixen una fe sense proves i massa sovint s'apunten al catastrofisme dels sectors espanyolistes. De manera que diuen prou, es queden a casa sense moure brega, lluiten contra les retallades i esperen temps millors.
Són uns orfes polítics d'aquest temps d'acceleració de la història, també a casa nostra. Algun dia, si s'esvaís del panorama el famós debat sobre l'“encaix” de Catalunya –simplement perquè ja no s'hagués d'encaixar res–, llavors s'armarien per a la confrontació ideològica de qualsevol país normal. Mentrestant, rumien el seu vot.