Aquí, a Espanya

Les parau­les no són mai neu­tres, sig­ni­fi­quen. I, tot i que sovint no en siguem ben bé cons­ci­ents, arros­se­guen una càrrega simbòlica i política que es va repro­duint inces­sant­ment, de manera banal, imper­cep­ti­ble, per aca­bar ins­tal·lant-se en la nor­ma­li­tat quo­ti­di­ana, com la cosa més natu­ral del món. El tri­omf de cer­tes parau­les, expres­si­ons o con­cep­tes pot ser també la victòria de l'ali­e­nació naci­o­nal. Per això em sorprèn i em revolta, encara, veure amb quina regu­la­ri­tat hi ha qui cau en la trampa d'usar, indis­cri­mi­na­da­ment, la ter­mi­no­lo­gia pròpia del llen­guatge ideològic de l'Estat espa­nyol. Sento a la ràdio que a la com­me­mo­ració de la Cons­ti­tució Espa­nyola que se cele­bra a Madrid no hi han acu­dit els par­tits “naci­o­na­lis­tes”. I, tot seguit, ens infor­men de la presència dels màxims diri­gents del PP i del PSOE i de les seves decla­ra­ci­ons. I quedo estu­pe­facte. Que no aca­ba­ven de dir-nos que els par­tits naci­o­na­lis­tes no hi eren? I què són, doncs, sinó naci­o­na­lis­tes, de dreta i d'esquerra tant se val, aquests par­tits? Ingènua­ment, hem accep­tat que els naci­o­na­lis­tes som nosal­tres i no ells, i això els per­met d'espla­iar-se, també inter­na­ci­o­nal­ment, con­tra els naci­o­na­lis­mes exclo­ents, exa­cer­bats, extrems, que figura que repre­sen­tem nosal­tres i no ells. Ben bé és el món a l'inrevés i s'apro­fi­ten de la mala premsa que d'ençà de Hit­ler i el drama de la difunta Iugoslàvia plana sobre les consciències plàcides de tanta gent.

A la mateixa emis­sora de ràdio, naci­o­nal, fan saber a l'audiència que un dels temes que hi ha a l'ambi­ent de la cele­bració madri­le­nya és el “ter­ri­to­rial”. I a fe de Déu que el meu des­con­cert no fa sinó acréixer-se. Pel que diuen no els pre­o­cupa pas l'orde­nació del ter­ri­tori, el pla­ne­ja­ment, la urba­nit­zació des­fer­mada, el medi ambi­ent i la natura, sinó, ras i curt, l'arti­cu­lació de la rea­li­tat plu­ri­na­ci­o­nal de l'Estat espa­nyol. Com podem adme­tre com a bona la ter­mi­no­lo­gia de l'adver­sari polític, que redu­eix a una sim­ple qüestió ter­ri­to­rial el debat de la diver­si­tat naci­o­nal? Per aca­bar-ho d'arro­do­nir, sento que par­len de la poli­cia “autonòmica”, con­cepte ine­xis­tent, com no hi ha poli­cia naci­o­nal o Guàrdia Civil “inde­pen­dent”. Pre­ci­sa­ment, conec bé l'autor de l'esmena de la nos­tra llei de poli­cia que en va eli­mi­nar l'expressió, per dei­xar-la en “Mos­sos d'Esqua­dra” o “Poli­cia de la Gene­ra­li­tat”. Nosal­tres, dient, sim­ple­ment, la poli­cia, ja en tindríem prou per saber a quin cos ens refe­rim.

I ara arriba una infor­mació sobre les comu­ni­tats autònomes “amb llen­gua pròpia”. I què romanços deu ser això, em demano, pal­plan­tat? És que, per ven­tura, hi ha comu­ni­tats que no tenen llen­gua pròpia? A Madrid, les dues Cas­te­lles, la Rioja o Cantàbria, posem per cas, no en tenen de llen­gua pròpia? No dis­po­sen de cap idi­oma que els iden­ti­fi­qui entre les altres comu­ni­tats lingüísti­ques del món, sobre­tot en relació amb els seus veïns? Què tenen, doncs? No par­len, són muts? Per quin motiu sem­pre hem de ser nosal­tres la sin­gu­la­ri­tat i no la nor­ma­li­tat que ells es reser­ven en exclu­siva? No és estrany, idò, que en aques­tes cir­cumstàncies sem­pre apa­re­gui algú –fins i tot gent que es reclama i pro­clama naci­o­na­lista, sobi­ra­nista o inde­pen­den­tista– que digui, com una obvi­e­tat, “aquí, a Espa­nya” o bé l'empresa aquesta és la pri­mera d'Espa­nya, l'espor­tista aqueix és el millor d'Espa­nya en la seva espe­ci­a­li­tat o la ciu­tat aque­lla és la que té més tea­tres d'Espa­nya, refe­rint-se a ciu­tats, espor­tis­tes i empre­ses cata­la­nes. N'hi ha que, per reblar el clau, ho enri­quei­xen amb la vari­ant “és el més impor­tant de “tot Espa­nya”, donant-hi un tom­bant gai­rebé còsmic, inter­pla­ne­tari, tirant curt. Vaig a com­prar als grans magat­zems i, tot sen­tint el reper­tori musi­cal variat que va de l' “arre bor­ri­quito” fins al “tam­bo­ri­lero”, em pre­gunto si també hau­rem d'espe­rar a ser inde­pen­dents per sen­tir nada­les en català en la llen­gua pròpia del país. Ufffff...