Ara sí?

El moment que vivim (que ens ha tocat de viure, car això no es tria) és pro­pici a l'exal­tació hera­cli­ti­ana. A con­ce­bre'l, doncs, com a únic, sin­gu­lar, irre­pe­ti­ble. Tan deci­siu com alhora irre­ver­si­ble. Un d'aquells moments de caixa o faixa.

Cosa, aquesta, que no des­diu gens de les tendències quiliàsti­ques pròpies des de sem­pre del cata­la­nisme, segons va ja obser­var opor­tu­na­ment Uce­lay-Da Cal. Només que ara, la paru­sia, sota la deno­mi­nació emblemàtica d'inde­pendència, sem­bla més a tocar que mai.

Els que tant hi cre­uen, però, igual­ment com els con­vençuts que la llen­gua es troba en el seu millor moment, no tenen pre­sent que, des de l'altra banda, per raons ben altres, hi ha també un sen­ti­ment anàleg (¿o no és el cas­tellà l'idi­oma que més ràpida­ment es “nor­ma­litza” avui aquí?).

Si per als cata­la­nets, doncs, es tracta de per­ve­nir a aquell estat (i Estat) d'eman­ci­pació on ja tot (o quasi) seran flors i vio­les, per als espa­nyols és arri­bat el punt de con­su­mar d'una vegada per totes la dinàmica assi­mi­lista.

Rere bas­ti­dors, prou no s'estan aquests de mani­fes­tar-ho ober­ta­ment: “Habéis per­dido la guerra... no os nece­si­ta­mos por­que seguiréis con­tri­buyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fis­cal... la inmi­gración se os va a comer. Den­tro de dos gene­ra­ci­o­nes todo esto de la len­gua y la auto­nomía se habrá aca­bado” (segons decla­ra­ci­ons de gent espa­nyola “de molt nivell econòmic i polític” repor­ta­des pel pre­si­dent Pujol a l'Ara de 8.X.2011).

La recent ofen­siva del Gene­ra­lo­berst Wert con­tra el sis­tema edu­ca­tiu català s'ins­criu de ple dins les estratègies dels qui, entre l'espa­nyo­lia, cre­uen ja també sonada l'hora de la lutte finale con­tra la región secu­lar­ment díscola...

I bé, con­tra­res­tem-ho tot amb dosis d'ele­a­tisme: ni lli­ber­tat ni fago­ci­tosi són tan immi­nents com desit­gen els uns i els altres. Resistència i barbàrie són coses més del dia a dia...