Burgès? Doncs sí

Entre­vista d'interès remar­ca­ble (si fa no fa, com totes les que l'han pre­ce­dida), la publi­cada a L'Avenç d'aquest mes de desem­bre, sem­pre a cura de Josep M. Muñoz. Hi és ara l'entre­vis­tat el dra­ma­turg Sergi Bel­bel. El qual, a la pre­gunta de si li fa por l'eti­queta de “tea­tre burgès” que de vega­des li han pen­jat, con­testa des­a­com­ple­xa­da­ment que no, ja que, sense aquesta classe, el tea­tre difícil­ment exis­ti­ria, i que tea­tre burgès no és sinònim de tea­tre dolent.

No cal ni dir, lla­vors, que aquesta sana assumpció d'una tal rea­li­tat social i cul­tu­ral no priva el nos­tre autor –nom indis­cu­ti­ble de l'escena actual- de mani­fes­tar alhora la seva admi­ració per Brecht, de pro­cla­mar sense amba­ges la seva cata­la­ni­tat, de reconèixer com sense estat propi no hi ha prou pro­jecció por­tes enfora.

De tot ple­gat es pot extreure que la millor manera de superar la con­dició de burgès –tan exe­cra­ble només a ulls de feu­dals recal­ci­trants i d'esquer­ra­no­sos infan­ti­loi­des– és la de començar per no rene­gar-ne. És a dir, fent exac­ta­ment el con­trari d'allò que, amb raó, retreia Roland Bart­hes a la bur­ge­sia, quan la defi­nia com aque­lla classe social que no vol ser ano­me­nada i, doncs, que brega per des­a­parèixer, ja que no econòmica­ment, sí almenys ideològica­ment. Tal­ment una soci­e­tat anònima aco­mo­dada als fets, però no amb els valors.

La reflexió de Bel­bel, deu­tora pos­si­ble­ment a la insa­buda del gran escrip­tor de les Myt­ho­lo­gies, i refe­rida d'antuvi al món de la dra­matúrgia cata­lana, on “de vega­des entre nosal­tres matei­xos ens fago­ci­tem”, resulta altra­ment exten­si­ble a la resta del país.

Con­cre­ta­ment, i en pri­mer lloc, al seu esce­nari polític, de par­tits, on alguns d'aquests, en prin­cipi d'esquer­res però des­co­nei­xe­dors fins de les pri­me­res pàgines del Mani­fest comu­nista, pre­fe­rei­xen mun­tar-s'ho abans amb for­ma­ci­ons caci­quils que no pas amb altres de “bur­ge­ses”.