Els drets

El 2012 ha estat un gran any encara que només sigui perquè ens queda algun dret sense retallar. És una exageració, naturalment, perquè només exagerant l'optimisme es pot entrar sense tremolar al llarg túnel del 2013. Però és un gran què que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, hagi resistit, de moment, els cants de sirena que el temptaven a podar una mica més la gespa de l'estat del benestar. Regular el dret de vaga i de manifestació és urgent, bramen els sectors que més les temen, i aquesta deu ser la mateixa urgència que va animar els governants, primer socialistes, després populars, a decretar una reforma laboral que ha aprimat d'una sola tacada les expectatives de trobar feina i les garanties a ser justament recompensat si la perds. Gaires urgències com aquesta i ja no ens caldrà cap cura pal·liativa. Els defensors de la mesura argumenten que vaguistes i manifestants s'han acostumat a estirar més el braç que la màniga, que sempre hi ha aprofitats que amenacen aparadors i institucions. Però això, en realitat, no és un argument, sinó un contrasentit: es pot fer abús del poder, mai dels drets. Ja és gros, d'altra banda, que cada vegada s'enforteixin més les veus dels reaccionaris que tenen tírria a les vagues mentre es van afeblint les ganes d'atacar les causes que les provoquen. Les vagues no són per fer-les sinó per emprar-les en igualtat de condicions a l'hora de negociar. Els raïms que avui ens menjarem no poden ser el compte enrere cap a noves renúncies. Despatxem-los, doncs, convençuts que aquesta crisi que ens ha agenollat no ens ho pot robar tot. I disposem-nos a entrar al túnel amb els ulls ben oberts perquè tenim dret a pensar que, malgrat tot, ens en sortirem. I aquest no ens el pot pas rebregar ningú.