Euros ja!

A part dels polítics que cobren qua­tre sous i de la cor­rupció gene­ra­lit­zada, hi ha altres pro­ble­mes greus deri­vats de la dic­ta­dura de la incom­petència, que té un àmbit il·limi­tat dins de l'Estat. L'Estat autonòmic ha pro­vo­cat més burocràcia i dupli­ci­tats que una dic­ta­dura bana­nera. Ens tro­bem entre la des­es­pe­ració dels arti­cles de Larra del torni vostè demà i el neguit neuròtic de Kafka, que també va haver de patir ofi­ci­nis­mes diver­sos.

El para­digma fun­ci­o­na­rial està arri­bant a uns cims històrics men­tre la ini­ci­a­tiva pri­vada es con­ti­nua enfon­sant com a con­seqüència de la manca de liqui­di­tat, l'absència de crèdit ban­cari i la pressió dels impos­tos. Els res­pon­sa­bles de les admi­nis­tra­ci­ons par­len i par­len –de fet, no callen–. Ens tro­bem dia rere dia sota el dis­curs dels eco­no­mis­tes. Excepte gent sol­vent i valenta com Fran­cesc Sanuy, les pre­dic­ci­ons dels eco­no­mis­tes són menys fia­bles que la visita a un d'aquests sana­dors que repar­tei­xen pro­pa­ganda al metro. Després d'anys de crisi, quan apa­reix un eco­no­mista –els múlti­ples governs en van plens– les ore­lles se'm des­con­nec­ten com si sen­tis­sin la veueta de Soraya Sáenz de San­ta­maría, la rèplica per­so­ni­fi­cada de la nina Bar­ri­gui­tas.

Els eco­no­mis­tes han vençut després de l'enfon­sa­ment de l'eco­no­mia. Una para­doxa que fa sos­pi­tar que la crisi l'han pro­vo­cat ells. Seria el mateix rao­na­ment dels que afir­men que els cre­a­dors dels anti­vi­rus informàtics s'ali­men­ten dels pira­tes. Esca­pant-nos de lle­gen­des urba­nes com l'esmen­tada, cal­dria recor­dar una obra del Nobel Dario Fo en què els delinqüents ini­ci­a­ven una vaga per eli­mi­nar la poli­cia, que els aca­bava dema­nant que tor­nes­sin als roba­to­ris.

Quan enge­ga­ran la màquina d'impri­mir els euros? És el que hauríem de pre­gun­tar als eco­no­mis­tes, que amb la màrfega abs­trusa i con­cep­tual només donen bene­fi­cis als fabri­cants d'analgèsics. No és una crítica con­tra la cor­po­ració sinó una inci­tació al silenci perquè la paciència i els mal­de­caps tenen un límit.