Duran, incòmode

Duran és un demòcrata de cen­tre en una part del món en què el con­junt dels polítics han desa­cre­di­tat els con­cep­tes de democràcia i de cen­tra­li­tat. I on, a més, el con­junt dels polítics han frac­tu­rat la com­prensió dels ciu­ta­dans envers la política. Així, la sin­gu­la­ri­tat de ser “demòcrata i de cen­tre” con­ver­teix Duran en un polític incòmode per al con­junt dels altres polítics; i la con­dició de “polític” el con­ver­teix en incòmode per al con­junt dels ciu­ta­dans (immer­sos en el divorci gene­ral entre la gent i la classe política).

La set­mana pas­sada, arran del desen­llaç de l'ano­me­nat cas Palle­rols, es va pro­duir l'espec­ta­cle lamen­ta­ble i fallit de l'acor­ra­la­ment de Duran. En un moment ini­cial, tota l'opo­sició (i fins i tot alguna veu sig­ni­fi­cada de CDC) va inten­tar posar Duran en situ­ació de no poder esca­par. Però Duran, lluny de que­dar sense saber què res­pon­dre, o sense saber com defen­sar-se, va plan­tar cara. I després que tots els diri­gents d'altres par­tits li dema­nes­sin la dimissió, Duran va anun­ciar que no el tom­ba­ran fàcil­ment i va argu­men­tar rao­na­da­ment per què no pensa dimi­tir.

Òbvi­a­ment, els dits i els fets de Duran, tot i ésser certs, no han evi­tat, d'entrada, l'intent de cacera con­tra Duran, perquè els altres polítics li tenen mania, ja que Duran, demòcrata i de cen­tre, repre­senta un estil de fer política per damunt de la con­fron­tació estèril entre les dre­tes i les esquer­res o entre els sobi­ra­nis­tes i els uni­o­nis­tes; és a dir, al marge del mani­que­isme, la intran­sigència i la demagògia que prac­ti­quen el con­junt dels polítics. I una bona part de l'opinió pública (fent segui­ment de l'opinió publi­cada) s'ha afe­git, per sim­pa­tia, a l'asset­ja­ment.

El marc men­tal que con­nota nega­ti­va­ment Unió, fruit de l'enveja dels adver­sa­ris i ene­mics polítics, d'una banda, i de l'escarni gro­ller i pas­sat de vol­tes, d'altra banda, s'ha con­cre­tat en un intent de lin­xa­ment que, sor­to­sa­ment per al nos­tre país, ha fra­cas­sat. La foguera estava encesa, però no amb lle­nya d'alzina, sinó amb ence­nalls, i les fla­mes s'han extin­git abans que el país sen­cer no hi prengués mal pro­vo­cant una decisió equi­vo­cada.

Si no s'hagués trac­tat d'un polític per con­vicció i de con­vic­ci­ons, Duran hau­ria pogut apro­fi­tar l'ocasió per aca­bar la paciència i ple­gar dient “ja us ho fareu”. La seva con­tinuïtat i for­ta­lesa són un gest de res­pon­sa­bi­li­tat envers la nos­tra comu­ni­tat naci­o­nal i de gene­ro­si­tat envers les per­so­nes, tant de les que s'han apun­tat a l'exe­cució amb des­co­nei­xe­ment del procés com de les que con­fien en la recu­pe­ració de la dig­ni­tat del nos­tre país i de cadas­cun dels nos­tres con­ciu­ta­dans.