La llei dels polítics sense llei

Dia sí, dia també, els mit­jans de comu­ni­cació ens rega­len mera­ve­llo­ses mos­tres del tarannà per­so­nal i moral dels nos­tres polítics, d'aques­tes per­so­nes que cada qua­tre anys esco­llim (i vist és que veiem amb molt poc ull) per tal que tin­guin cura dels nos­tres des­tins.

Així les coses ens tro­bem al cor d'una crisi ferotge que paguem els de baix i que, com a mínim els de dalt, que són els que se suposa que en saben, ens hau­rien d'haver anun­ciat i, qui sap, pot­ser fins i tot aju­dar-nos a evi­tar. Però, ves per on, la tisora sem­pre branda cap al mateix cos­tat, cap avall i mai, mai, mai, es gira cap amunt (i si ho fa, ho fa d'una manera tes­ti­mo­nial que després ja es com­pen­sarà per un altre cos­tat menys evi­dent).

Enmig d'aquest dego­teig de grans, peti­tes i mit­ja­nes cor­rup­ci­ons, pre­sump­tes cor­rup­ci­ons, hipotètiques cor­rup­ci­ons i inven­ta­des cor­rup­ci­ons, sen­tim, dia sí, dia també, la veu dels polítics escam­pant als qua­tre vents la seva innocència de classe i, quan no hi ha altre remei, (les pro­ves manen) dient que es tracta d'un cas aïllat i insòlit i que la classe (la casta) en bloc és més pura que l'aigua de mun­ta­nya.

Val, tenim bona fe i com­prem Jack l'esbu­de­lla­dor com a ani­mal de com­pa­nyia i accep­tem que la huma­ni­tat és bona i que es dóna bufe­ta­des per entrar en una llista elec­to­ral amb garan­ties de sor­tir esco­llit només per un afany des­me­su­rat de ser­vir el proïsme amb vocació, devoció i ganes i que, com diuen ells matei­xos, la classe política és hon­rada, trans­pa­rent i vir­gi­nal. Així les coses, com és que cada dia ens col­peix un nou cas de cor­rupció, que cada dia hi ha algú que ha vola­ti­lit­zat diners públics i els ha con­ver­tit en patri­moni per­so­nal?

Corre aque­lla dita sobre la dona del Cèsar i, per­so­nal­ment, tinc la sen­sació que la cosa no deu ser tan neta quan després dels anys que fa que vivim en democràcia, els polítics han estat hàbils i sol·lícits a l'hora de legis­lar sobre coses que afec­ten a tot­hom i, per con­tra, s'han vist impos­si­bi­li­tats i incapaços a l'hora de redac­tar una nor­ma­tiva pràctica i ètica que reguli les seves fun­ci­ons i les seves ana­des i vin­gu­des.

Com pot ser que els par­tits, que només es nodrei­xen de les quo­tes dels mili­tants (i n'hi ha molts que no paguen) i de les apor­ta­ci­ons de l'Estat, puguin inver­tir en cam­pa­nyes milionàries, en immo­bles de luxe al cen­tre de qual­se­vol poble o ciu­tat i puguin viure a tot tren? Ningú no ha mirat mai d'on sur­ten tants diners, ningú no esta­bleix la relació entre les dona­ci­ons “anònimes” i els favors rebuts o per rebre?

I em pre­gunto, no seria la millor mos­tra d'hon­ra­desa col·lec­tiva pro­mul­gar una llei que regulés les aven­tu­res, les influències, les but­xa­ques i les acci­ons del polítics? No seria el millor antídot con­tra la temp­tació, i fins i tot con­tra la sos­pita, un marc legal que regulés fil per randa la seva acti­vi­tat i que cas­tigués de manera ràpida i exem­plar el delicte en exer­cici del càrrec?

Un camí legal que no faci­lités el trans­fu­guisme interes­sat, que no per­metés els can­vis de par­tit (amb càrrec i premi) d'un dia per l'altre, que per­seguís els 3%, els sub­orns, les pre­va­ri­ca­ci­ons, els regals, els enri­qui­ments, que per­metés fer un segui­ment del patri­moni dels polítics i valo­rar si amb un sou de regi­dor i una decla­ració de patri­moni que diu que només tens un Seat Panda com a única pro­pi­e­tat, la teva dona i els teus fills de 3 i 5 anys tenen tres apar­ta­ments a Nova York, una mansió d'estiu a les Fidji i cinc comp­tes secrets a Suïssa (que ja que hi som, també s'hau­rien de pro­hi­bir per mitjà d'una llei inter­na­ci­o­nal de gran abast).

Pot­ser així, fent una llei que abolís els pri­vi­le­gis, que remu­nerés de manera justa una feina ben feta, s'acon­se­gui­ria que l'opinió pública pensés que la classe política és hon­rada i tre­ba­lla per altru­isme social i no per bene­fici propi o de par­tit i que tots ple­gats no tinguéssim la sen­sació que els polítics viuen al marge de les lleis que ells matei­xos pro­mul­guen.