Si en veurem, de retallades!
L'esperança de vida, és a dir la mitjana del temps que viu un ésser humà, ha augmentat les últimes dècades, sobretot als països avançats; hi han influït la generalització de la higiene, pública i privada, els avenços de la medicina i el saludable hàbit de no bombardejar els pobles veïns. Això en principi és una dada optimista, que fa pensar que els nostres temps són més bons de viure que els temps pretèrits; però sembla que hi ha qui ho veu molt malament. Estem rebent missatges, més o menys insistents, sempre insidiosos, sobre la necessitat de morir sense fer nosa als qui ens sobreviuran. Taro Aso, ministre japonès d'Hisenda, ha dit que els vells haurien de fer via a desaparèixer ja que comporten a l'Estat una considerable despesa. És un tema que porta de cap de fa temps; una vegada es va fer en públic aquesta pregunta retòrica: per què he de pagar per gent que només mengen i beuen i no fan cap esforç? Més val no inquirir què pensa dels minusvàlids o dels qui han quedat incapacitats per treballar. El francès Jacques Attali, escriptor prolífic i conseller àulic del president Mitterrand, en un llibre del 2005 apuntava que a partir dels 60/65 anys hom surt massa car a la societat i que, en les societats futures, “l'objectiu no serà allargar l'esperança de vida, sinó fer que, dins una durada determinada de vida, l'home visqui al més bé possible però de tal manera que les despeses de salut siguin com més reduïdes es pugui en termes de cost per a la col·lectivitat”. Tant se val si vénen del camp capitalista o del socialista, una distinció que ja és irrellevant, el missatge és que la humanitat n'ha fet un gra massa a l'hora de guarir malalties, implantar pròtesis, aturar epidèmies i atendre els desvalguts, i que convé fer uns quants passos enrere. Els governants ens marejaran cada cop més amb el dret a morir, com si no hi estiguéssim condemnats des del pecat original, i, enmig de subvencionades lloes artístiques a la mort digna, l'eutanàsia s'anirà aplicant com més va més i sense escrúpols. No ens ho han preguntat mai, però es veu que hi ha una raó social que està per sobre de tot i que decidirà la vida i la mort de l'individu; la seva existència personal serà vista només en funció dels beneficis i les despeses comptables que aporti a la societat. Ens pensàvem que la democràcia era una altra cosa, però ens està portant cap al formiguer totalitari a marxes forçades.
