La vida és un bucle comú, no exclusiu

La poe­sia i la nar­ra­tiva, entre altres gèneres, sem­pre s’han nodrit de les experiències de l’autor/a, en més o menys mesura, de vega­des a cara des­co­berta, com dedi­car un poe­mari a una filla morta, altres de manera més sub­til, apro­fi­tant l’essència, no l’anècdota, con­ver­tint el jo en un plu­ral uni­ver­sal. A banda hi ha títols de tes­ti­mo­ni­atge, que no enga­nyen ni pre­te­nen pas­sar per lite­ra­tura. D’uns quants anys cap aquí, però, cada cop hi ha més obres en què, amb uns mínims de ficció, els autors i auto­res ens expli­quen els seus pro­ble­mes –malal­ties, divor­cis, asset­ja­ments, mater­ni­tats, morts pro­pe­res, addic­ci­ons...– de manera massa fidel. El que importa no és el dis­curs que cons­tru­ei­xen par­tint del que els ha pas­sat, és que els ha pas­sat a ells. Buf.