Radars automàtics que carrega el diable

Radars i semàfors automàtics que sense patru­lles pre­sen­ci­als tre­ba­llen 24 hores. Sona bé, a oïdes del ges­tor públic de torn, que s’estal­via per­so­nal i es garan­teix una eina coer­ci­tiva eficaç, però tan impla­ca­ble que al final acaba embei­nada. Va pas­sar a Pala­fru­gell, anys enrere, amb un semàfor que afu­se­llava a foto­gra­fies vehi­cles atu­rats en cues, quan es posava en ver­mell. I ha pas­sat a Llo­ret, amb un radar a 40 en una via de qua­tre car­rils. Cal­dria, segu­ra­ment, un doble raser: que la maqui­neta fregís a mul­te­tes de 20, 40 o 50 euros infrac­tors rein­ci­dents, com quan cosíem a creus a la pis­sarra els que par­la­ven a classe. Però només farien pes­si­go­lles, amb sen­sació d’impu­ni­tat, a con­duc­tors adi­ne­rats. I serien infe­ri­ors a la dels con­trols ale­a­to­ris, injus­tes al cap­da­vall. Els comuns llo­re­tencs pro­po­sa­ven més semàfors, però ja n’hi ha un i els punts dels car­nets volen. Venen elec­ci­ons i no cal córrer.