L’entusiasme ingenu del ‘tot és possible’

La Sala Fènix ha pre­sen­tat aquesta set­mana la seva desena tem­po­rada. La seva empenta ha fet que un pro­jecte pen­sat per a tea­tre de màsca­res a Bar­ce­lona hagi anat sobre­vi­vint tem­po­rada a tem­po­rada. El 2019 esta­ven tan eufòrics dels èxits d’ocu­pació que van estar a punt de llo­gar una antiga dis­co­teca per trans­for­mar-la en tea­tre. Per sort, la impos­si­bi­li­tat de com­plir amb les sor­ti­des d’emergència va evi­tar un con­tracte pocs dies abans del tan­ca­ment de tea­tres. I de la crisi de públic poste­rior (amb contínues reduc­ci­ons d’afo­ra­ments). Van obrir un mes de març, quasi el pit­jor de tots. Ara, però, tenen empenta per par­ti­ci­par en un pro­jecte euro­peu, faci­li­tar l’accés als joves dels bar­ris més des­pen­jats i per inci­dir en la vari­e­tat a la car­te­llera. Llarga vida al Raval, Fènix etern.