La crítica, fora de ‘The producers’

S’estrena The producers al Tívoli, una de les més grans apostes de producció de musicals catalans dels últims anys (en castellà). Aquesta és la notícia; en l’estrena els crítics es quedaran a les portes per decisió de la productora Nostromo Live. És un fet sense precedents que, vista la feblesa de l’opinió i l’anàlisi als mitjans, es pot titllar d’insignificant. Davant del fracàs a taquilla de Casi normales (el primer musical de la productora, al 2017), la crítica la va premiar i ells ho van agrair. Fa 20 anys que la crítica de bandolera va descobrir a l’Artenbrut No són maneres de matar una dona, dies després de l’atemptat de l’11-M. Amb aquesta comèdia negra va arrencar la trajectòria de Mercè Martínez, Frank Capdet i Ivan Labanda, actors tendres acabats de sortir d’estudi. Els empresaris de The producers deuen considerar que no necessita la crítica, que ara els pot molestar. Segurament, és cert gràcies al trànsit digital que poden omplir amb comentaris d’amics i públic. El model de periodisme està en crisi. Avui no li cal, a The producers. Però els va ajudar a situar-se en els primers anys de fragilitat artística? I, sobretot, pot ser útil, avui, als nous creadors, que en 20 anys podrien actuar al Tívoli? Diu el nou text de Pablo Rosal(Castroponce. Teoría y praxis para una vanguardia del siglo XXI) que al teatre, com als bars, s’hi ha d’anar amb voluntat de perdó i generositat. La prepotència pot fer molt soroll però és ridícula en el cos a cos del teatre. La crítica s’ha quedat al carrer en l’estrena; però sap quina és la seva feina romàntica, i cada cop més precària. I prova de modernitzar-se perquè se sap útil i necessària i perquè hi hagi un relleu allà on les productores (fins ara, sempre) la considerin. Perquè, sí, la crítica és una baula, sempre perfectible, de l’ecosistema escènic.