Som globals!
La solidaritat és una virtut que s'expressa per una adhesió als altres com una comunitat d'interessos, segons el diccionari. A nivell individual, no ho som gaire, però en canvi aquesta solidaritat se'ns imposa col·lectivament. Només cal fer una pregunta: de qui depenem, els catalans? O dit d'una altra manera, el nostre futur de què i de qui depenen?
En primer lloc depenem d'un estat centralista que no ens entén o no ens vol entendre. Fa 300 anys els decrets de Nova Planta cancel·laren l'autogovern de Catalunya. Aleshores el nostre Parlament podia legislar i el nostre govern, cobrar tributs i aplicar-los on es considerés més convenient. Si volem un estat propi és per tornar als orígens. Si ho aconseguim, recuperarem totes les competències sobre cultura, llengua i educació, cobrarem els impostos als contribuents catalans i els invertirem com ens plagui. Però ens mantindrem a la Unió Europea, que és el que volen tots els catalans entenimentats i no utòpics. Aleshores dependrem –com l'Estat espanyol– d'un Banc Central Europeu i d'una Comissió Europea, que té variades competències i que tendirà a tenir-ne més si finalment els líders europeus resolen tirar endavant la unitat europea. Catalunya sempre s'ha sentit europea.
Però Europa i els estats que formen la Unió Europea tampoc són lliures del tot, i tenen dependències. Algunes deriven de la pertinença a organismes internacionals com l'ONU, el Fons Monetari Internacional i l'Organització Internacional del Treball. La Declaració dels Drets de l'Home de l'ONU és el text més editat després de la Bíblia i un honor per a la humanitat. Una altra cosa és que tots els seus membres l'apliquin. Però penso, sobretot, en dependències no escrites, però ben reals. Europa depèn del mercat internacional de matèries primeres, començant pel petroli. Però també depèn dels països als quals exporta. Els europeus formem una comunitat que sap fabricar productes amb un alt valor afegit gràcies al fet que tenim una mà d'obra qualificada i que no consumim, ni de bon tros, el que fabriquem. Hem de vendre l'excés de producció a països desenvolupats com els Estats Units, el Canadà, el Japó o Austràlia. Però sobretot, a països emergents com la Xina, l'Índia, el Brasil, i també a països que haurien d'emergir però que encara no estan en disposició de fer-ho. De la mateixa manera que Catalunya depenia totalment de l'Estat espanyol per vendre els seus productes fins a la segona part del segle XX, els europeus depenem ara dels mercats mencionats. Quan no plovia a Espanya, els catalans no hi podíem vendre i l'economia entrava en recessió. Ara la dependència europea depèn força del que passa a la Xina o al Brasil. Ho hem vist darrerament amb l'ensorrada de la borsa europea –inclosa l'espanyola– fa pocs dies.
Hi ha una solidaritat voluntària i una solidaritat imposada. La solució es basa en aquell vell principi: no solucionarem els problemes d'un país pobre comprant el seu peix, sinó ensenyant-los a pescar. El futur hauria de ser el d'un món de països solidaris per interès propi, en què no hi hagués enormes desigualtats com ara. Ens adonem que, en ser catalans i europeus, som afortunats gràcies al potencial de la nostra economia, tot i el llast d'un estat centralista?
És clar que, sense el llast, viuríem millor.
