Casals i casals

Una dona de mit­jana edat, petita, ves­tida amb sen­zi­llesa, d'ulls vius, i acom­pa­nyada d'un cabàs d'anar a la plaça. Era la senyora Casals, que s'esmu­nyia entre els senyo­ras­sos pro­pi­e­ta­ris de Girona com un cos estrany. En l'època de la “Gran Gerona”, quan sem­blava que la ciu­tat havia d'aban­do­nar els bar­ris rònecs de l'anti­gor i pro­mo­ci­o­nar avin­gu­des de qua­li­tat per als nou-rics que es for­nien amb el lucre espe­cu­la­tiu. Ella, però, tenia la vista fixada en tants casals i edi­fi­cis degra­dats que que­da­ven aban­do­nats, perquè a les noves gene­ra­ci­ons no els interes­sava la seva res­tau­ració. Amb paciència de for­miga, i amb la capa­ci­tat econòmica que li pro­por­ci­o­na­ven les pròpies ope­ra­ci­ons –havia començat de res–, va adqui­rir dot­ze­nes d'edi­fi­cis antics per tal de redi­mir-los quan fos el moment. Era un lloc comú pen­sar –i ende­vi­nar– que un casal tan­cat segu­ra­ment ja havia estat com­prat per la senyora Casals. En el cabàs d'anar a la plaça hi por­tava a vega­des el preu a pagar. Els seus fills –i en pri­mer lloc en Miquel Casals– han con­ti­nuat la seva tra­jectòria. L'inven­tari de les res­tau­ra­ci­ons que han fet seria llarguíssim, i es pot dir que una bona part del renai­xe­ment de la part antiga giro­nina és deguda a la seva gestió.

El car­rer Joa­quim Pla Car­gol fa can­to­nada amb el de Ciu­ta­dans. A la part dreta del car­rer sem­pre hi havíem vist un edi­fici que abas­tava tota la seva llar­gada. Era el més degra­dat i trist ima­gi­na­ble, amb les parets escros­to­na­des, i amb ober­tu­res sense el menor interès. Per al via­nant no sem­blava que pogués tenir altre destí que anar a terra. Qui havia d'ima­gi­nar que es trac­tava d'un casal del segle XVII, amb nota­bles fines­trals, sales àmplies i una estruc­tura medi­e­val amb una torre inte­rior, de la qual només en dis­po­sa­ven els grans casals, així com una llotja luxosa, amb arcs de mig punt i colum­nes? El 1318 ja s'esmenta aquesta casa pro­pi­e­tat d'un tal Joan Gerald, encara que anti­ga­ment tot el con­junt era de l'església de Sant Feliu. Els ele­ments d'aquesta tro­ba­lla els estan docu­men­tant els arqueòlegs Janus SL, els con­sul­tors històrics Sagrera i Nolla, i la recons­trucció és de Birulés, Cabré i Romans, arqui­tec­tes. Hi ha un munt de referències que no cabrien en aquest paper, però que ja sor­ti­ran a la llum.

Els Casals n'han escomès la ree­di­fi­cació, després de no poques vicis­si­tuds, com és ima­gi­na­ble. N'ha de sor­tir un edi­fici útil, d'habi­tat­ges fami­li­ars, i res­pectuós amb el seu nota­ble pas­sat. Les obres avan­cen amb la cura i la len­ti­tud que exi­geix tre­ba­llar sobre ele­ments antics. I men­tre molts espe­rem que siguin les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques les que “ens ho arre­glin tot”, els Casals, sense esca­ra­falls, van res­tau­rant casals.