El cirurgià de ferro

La impugnació per part del govern espanyol de la declaració de sobirania al Parlament no és la pitjor manera de frenar les aspiracions secessionistes catalanes. En un marc de descomposició econòmica i institucional de l'Estat determinades figures polítiques coadjuvades per un teixit de poders empresarials i mediàtics estan conspirant per impulsar un canvi de règim. Si amb la sacsejada no n'hi ha prou per fer net, almenys es tractaria de propiciar una situació excepcional que frenés la davallada i, segons el criteri dels implicats, endrecés el poder públic espanyol tot començant per esclafar el sobiranisme a Catalunya, sense descartar un horitzó d'intervenció i posterior anul·lació de l'autogovern.

L'embrió d'aquest projecte ja es troba dibuixat per la Fundación España Constitucional promoguda per exministres del PP, del PSOE i d'UCD encapçalats per Eduardo Zaplana i José Bono, amb el suport d'una trentena d'integrants dels executius de Suárez, de González, d'Aznar i de Zapatero, inclosos noms de pes com Ángel Acebes, Elena Salgado, Carlos Solchaga, Marcelino Oreja o Rodolfo Martín Villa. Sembla que el mateix José María Aznar es troba darrere de la iniciativa, amb la no gaire dissimulada voluntat de liderar el projecte. Segons algunes fonts, també comptarien amb l'aquiescència de Felipe González.

Els instigadors de les maniobres són molt conscients que en el context de la Unió Europea no tenen cabuda els cops d'estat, els pronunciamientos o els conflictes que degenerin en vessaments de sang (la solució d'altra banda tradicional per la qual optaven les elits espanyoles quan havien de fer front a una crisi), per això no pensen fer cap pas endavant que signifiqui una vulneració de la legalitat (de la constitucionalitat, com es deriva del nom de la fundació que els aixopluga) i d'aquí també que les intencions dels protagonistes comencin a exhibir-se obertament. La comunió entre exministres de governs de colors diferents es va presentar amb tota la pompa a Madrid a començaments d'any malgrat que els mitjans catalans hi paressin poc esment. Els exministres al·ludits, d'altra banda, comparteixen un altre atribut: la majoria d'ells pertanyen a consells d'administració de grans empreses de les quals reben suculentes compensacions a canvi de vetllar pels interessos d'una oligarquia que se sent amenaçada tant pels desafiaments a la unitat estatal procedents de Catalunya com per la gestió d'un Rajoy que consideren massa tou en la qüestió nacional i sense rumb en matèria econòmica. L'alternativa seria un cirurgià de ferro, una autoritat severa que assegurés els beneficis del patriciat, que executés amb més contundència les mesures d'austeritat i que s'emboliqués en un ultranacionalisme destinat a aconseguir la lleialtat de les castigades classes populars espanyoles tot promovent la definitiva recentralització i la liquidació de les autonomies.

Mentre a Catalunya anem improvisant amb el full de ruta cap a la consulta sobre l'estat propi, amb una descoordinació entre una societat civil que reclama l'acceleració del procés i un govern feble i assetjat per casos de corrupció, la roda dentada de la conxorxa espanyola ja fa temps que està activada i amb possibilitats reals de concretar-se. Estaríem parlant d'un pacte entre sectors del PP i sectors del PSOE per defenestrar les respectives cúpules actuals, consolidar un govern de concentració nacional (espanyola, s'entén) i plantejar una reforma en profunditat de la Constitució que afectés també el cap d'estat. Les desconcertants reaccions del PSC, un partit amb molt bones connexions a Madrid, són susceptibles de ser llegides en la clau de les inquietants oscil·lacions que s'estan detectant aquestes setmanes: això abasta tant les enigmàtiques declaracions de Pere Navarro advocant per l'abdicació del rei (potser perquè encara s'estima més una monarquia encapçalada per Felip VI que no pas una república espanyola de ressonàncies falangistes) com la sobtada fractura amb el PSOE per la qüestió del dret a decidir, tot plantant cara a un Rubalcaba gens comprensiu amb qualsevol posició autodeterminista que irriti encara més la vella guàrdia del seu partit preparada per desplaçar-lo.

Que els partidaris de la teràpia de xoc actuïn o no dependrà de diversos factors, com ara que comptin amb la complicitat dels estaments militars, policials i judicials, que l'exigència de les responsabilitats en la fallida de les grans entitats financeres arribi (o no) fins al final o que els grups energètics, d'infraestructures i de telecomunicacions que han especulat i han fet beneficis milionaris amb els mercats regulats salvin els mobles a través del BOE.

Però per al que més ens importa, allò que afecta Catalunya, la clau de volta serà si la classe política, les elits econòmiques i la ciutadania es trobaran en condicions de resistir una envestida sens dubte més incisiva que una sentència d'un Tribunal Constitucional desprestigiat. Seria sinistre que en plena ofensiva no ja per aturar un poble que es mobilitza per la llibertat sinó per acabar d'aplanar l'autonomisme ens adonéssim que bona part dels principals còmplices del cirurgià de ferro són alguns poders fàctics catalans. El setembre de 1923 i el juliol de 1936 ja ens varen ensenyar que alguns prefereixen conservar els seus privilegis encara que hagin de pagar el cost d'autodestruir la seva identitat. Hi ha massa motius per pensar que la història podria repetir-se.