El cirurgià de ferro

La impug­nació per part del govern espa­nyol de la decla­ració de sobi­ra­nia al Par­la­ment no és la pit­jor manera de fre­nar les aspi­ra­ci­ons seces­si­o­nis­tes cata­la­nes. En un marc de des­com­po­sició econòmica i ins­ti­tu­ci­o­nal de l'Estat deter­mi­na­des figu­res polítiques coad­ju­va­des per un tei­xit de poders empre­sa­ri­als i mediàtics estan cons­pi­rant per impul­sar un canvi de règim. Si amb la sac­se­jada no n'hi ha prou per fer net, almenys es trac­ta­ria de pro­pi­ciar una situ­ació excep­ci­o­nal que frenés la dava­llada i, segons el cri­teri dels impli­cats, endrecés el poder públic espa­nyol tot començant per escla­far el sobi­ra­nisme a Cata­lu­nya, sense des­car­tar un horitzó d'inter­venció i poste­rior anul·lació de l'auto­go­vern.

L'embrió d'aquest pro­jecte ja es troba dibui­xat per la Fun­dación España Cons­ti­tu­ci­o­nal pro­mo­guda per exmi­nis­tres del PP, del PSOE i d'UCD encapçalats per Edu­ardo Zaplana i José Bono, amb el suport d'una tren­tena d'inte­grants dels exe­cu­tius de Suárez, de González, d'Aznar i de Zapa­tero, inclo­sos noms de pes com Ángel Ace­bes, Elena Sal­gado, Car­los Solc­haga, Mar­ce­lino Oreja o Rodolfo Martín Villa. Sem­bla que el mateix José María Aznar es troba dar­rere de la ini­ci­a­tiva, amb la no gaire dis­si­mu­lada volun­tat de lide­rar el pro­jecte. Segons algu­nes fonts, també comp­ta­rien amb l'aqui­escència de Felipe González.

Els ins­ti­ga­dors de les mani­o­bres són molt cons­ci­ents que en el con­text de la Unió Euro­pea no tenen cabuda els cops d'estat, els pro­nun­ci­a­mi­en­tos o els con­flic­tes que dege­ne­rin en ves­sa­ments de sang (la solució d'altra banda tra­di­ci­o­nal per la qual opta­ven les elits espa­nyo­les quan havien de fer front a una crisi), per això no pen­sen fer cap pas enda­vant que sig­ni­fi­qui una vul­ne­ració de la lega­li­tat (de la cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat, com es deriva del nom de la fun­dació que els aixo­pluga) i d'aquí també que les inten­ci­ons dels pro­ta­go­nis­tes comen­cin a exhi­bir-se ober­ta­ment. La comunió entre exmi­nis­tres de governs de colors dife­rents es va pre­sen­tar amb tota la pompa a Madrid a començaments d'any mal­grat que els mit­jans cata­lans hi pares­sin poc esment. Els exmi­nis­tres al·ludits, d'altra banda, com­par­tei­xen un altre atri­but: la majo­ria d'ells per­ta­nyen a con­sells d'admi­nis­tració de grans empre­ses de les quals reben sucu­len­tes com­pen­sa­ci­ons a canvi de vet­llar pels interes­sos d'una oli­gar­quia que se sent amenaçada tant pels des­a­fi­a­ments a la uni­tat esta­tal pro­ce­dents de Cata­lu­nya com per la gestió d'un Rajoy que con­si­de­ren massa tou en la qüestió naci­o­nal i sense rumb en matèria econòmica. L'alter­na­tiva seria un cirurgià de ferro, una auto­ri­tat severa que asse­gurés els bene­fi­cis del patri­ciat, que exe­cutés amb més con­tundència les mesu­res d'aus­te­ri­tat i que s'embo­liqués en un ultra­na­ci­o­na­lisme des­ti­nat a acon­se­guir la lle­ial­tat de les cas­ti­ga­des clas­ses popu­lars espa­nyo­les tot pro­mo­vent la defi­ni­tiva recen­tra­lit­zació i la liqui­dació de les auto­no­mies.

Men­tre a Cata­lu­nya anem impro­vi­sant amb el full de ruta cap a la con­sulta sobre l'estat propi, amb una des­co­or­di­nació entre una soci­e­tat civil que reclama l'acce­le­ració del procés i un govern feble i asset­jat per casos de cor­rupció, la roda den­tada de la con­xorxa espa­nyola ja fa temps que està acti­vada i amb pos­si­bi­li­tats reals de con­cre­tar-se. Estaríem par­lant d'un pacte entre sec­tors del PP i sec­tors del PSOE per defe­nes­trar les res­pec­ti­ves cúpules actu­als, con­so­li­dar un govern de con­cen­tració naci­o­nal (espa­nyola, s'entén) i plan­te­jar una reforma en pro­fun­di­tat de la Cons­ti­tució que afectés també el cap d'estat. Les des­con­cer­tants reac­ci­ons del PSC, un par­tit amb molt bones con­ne­xi­ons a Madrid, són sus­cep­ti­bles de ser lle­gi­des en la clau de les inqui­e­tants oscil·laci­ons que s'estan detec­tant aques­tes set­ma­nes: això abasta tant les enigmàtiques decla­ra­ci­ons de Pere Navarro advo­cant per l'abdi­cació del rei (pot­ser perquè encara s'estima més una monar­quia encapçalada per Felip VI que no pas una república espa­nyola de res­sonàncies falan­gis­tes) com la sob­tada frac­tura amb el PSOE per la qüestió del dret a deci­dir, tot plan­tant cara a un Rubal­caba gens com­pren­siu amb qual­se­vol posició auto­de­ter­mi­nista que irriti encara més la vella guàrdia del seu par­tit pre­pa­rada per des­plaçar-lo.

Que els par­ti­da­ris de la teràpia de xoc actuïn o no dependrà de diver­sos fac­tors, com ara que comp­tin amb la com­pli­ci­tat dels esta­ments mili­tars, poli­ci­als i judi­ci­als, que l'exigència de les res­pon­sa­bi­li­tats en la fallida de les grans enti­tats finan­ce­res arribi (o no) fins al final o que els grups energètics, d'infra­es­truc­tu­res i de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons que han espe­cu­lat i han fet bene­fi­cis mili­o­na­ris amb els mer­cats regu­lats sal­vin els mobles a través del BOE.

Però per al que més ens importa, allò que afecta Cata­lu­nya, la clau de volta serà si la classe política, les elits econòmiques i la ciu­ta­da­nia es tro­ba­ran en con­di­ci­ons de resis­tir una enves­tida sens dubte més inci­siva que una sentència d'un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal des­pres­ti­giat. Seria sinis­tre que en plena ofen­siva no ja per atu­rar un poble que es mobi­litza per la lli­ber­tat sinó per aca­bar d'apla­nar l'auto­no­misme ens adonéssim que bona part dels prin­ci­pals còmpli­ces del cirurgià de ferro són alguns poders fàctics cata­lans. El setem­bre de 1923 i el juliol de 1936 ja ens varen ense­nyar que alguns pre­fe­rei­xen con­ser­var els seus pri­vi­le­gis encara que hagin de pagar el cost d'auto­des­truir la seva iden­ti­tat. Hi ha massa motius per pen­sar que la història podria repe­tir-se.