Una societat de vidre

Hi haurà pen­sa­dors que des de la filo­so­fia i la soci­o­lo­gia sabran tro­bar un adjec­tiu més precís per defi­nir amb tota la seva ampli­tud i com­ple­xi­tat la soci­e­tat en què vivim. N'han dit post­mo­derna (Jean-François Lyo­tard), líquida (Zyg­munt Bau­man), trans­pa­rent (Gianni Vat­timo), del risc (Ulrich Beck) i un etcètera llarg i pro­lix. Els seus assa­jos són pro­funds i sug­ge­ri­dors perquè copsen amb exac­ti­tud quirúrgica des del pen­sa­ment les rela­ci­ons i interes­sos que con­fi­gu­ren i mouen el món glo­bal i n'apro­xi­men expli­ca­ci­ons des de la pràctica col·lec­tiva, pública i pri­vada, i des de la dèria indi­vi­dual que ens aju­den a enten­dre perquè som com som i perquè fem el que fem, tan rar tot sovint.

Ben modes­ta­ment, a mi em sem­bla que vivim en una soci­e­tat com de vidre, per la fra­gi­li­tat de les cre­en­ces i els ges­tos que defen­sem amb la fe del con­vers i per la trans­parència a què hem que­dat sot­me­sos, i tot per la gràcia de les tec­no­lo­gies de la infor­mació i la comu­ni­cació, inter­net i les xar­xes soci­als. Ara sabem que qual­se­vol con­versa que tin­guem pot ser escol­tada, enre­gis­trada i difosa als qua­tre vents, sense que cal­gui recórrer als ser­veis d'una empresa dedi­cada a l'espi­o­natge del tipus Método 3, ni tan sols havent d'anar a dinar en un res­tau­rant amb poms de flors al bell mig de la taula. Tots els nos­tres actes poden ser llançats a l'esfera pública amb impu­ni­tat i cru­esa. La inti­mi­tat s'ha con­ver­tit en una il·lusió vana i ingènua, ha que­dat reclosa a l'espai del pen­sa­ment, a penes. I encara hauríem de par­lar de la invul­ne­ra­bi­li­tat d'aquest refugi, de fins a quin punt no el reve­lem amb cada clic que fem a l'ordi­na­dor per expres­sar què ens agrada i què ens des­plau, amb cada pàgina que visi­tem i amb tota la pesca telemàtica. Com pei­xos mal­dant per fugir de la xarxa que ens ha atra­pat i ens arros­sega, sense com­pren­dre que qual­se­vol intent d'esca­par-se'n és inútil.

I és que el punt de dubte que es pot plan­te­jar és si en som prou cons­ci­ents, si com­pre­nem que habi­tem una casa amb les parets fetes de vidre i extre­ma­ment pri­mes que ens deixa a mercè de qual­se­vol tafa­ner que hi vul­gui mirar a través o parar-hi l'ore­lla. Em penso que no, o que no tot­hom és cons­ci­ent de fins a quin extrem estem expo­sats a l'escru­tini dels altres. Vin­dria a ser aque­lla mateixa sen­sació que pot tenir una família quan baixa la cre­ma­llera de la porta de la tenda de càmping i s'hi tanca i l'opa­ci­tat de la lona li fa creure que s'ha reco­llit en la inti­mi­tat fami­liar, sense ado­nar-se que des de fora i des de les altres ten­des, bun­ga­lous o cara­va­nes se'n sen­ten les con­ver­ses i qual­se­vol altra mena de soroll dels que eme­tem els humans, més o menys vol­gu­da­ment, i que la llum de l'inte­rior en revela cadas­cun dels movi­ments. O la que poden tenir en aque­lles cases del nord que, per apro­fi­tar les poques hores de sol de què dis­po­sen, no han adop­tat les per­si­a­nes i els seus inqui­lins s'hi estan amb el seu que­fer diari i fami­liar amb la segu­re­tat que cap pas­sa­vo­lant s'atu­rarà ni a mirar ni a escol­tar el que ni li va ni li ve.

Totes aques­tes trans­for­ma­ci­ons són impa­ra­bles i no hi ha cap regu­lació que la pugui atu­rar, ni orde­nar. En bona part, perquè som xafar­ders de mena i tenim, alhora, un punt d'exhi­bi­ci­o­nisme que es deu expli­car pel pes­sic de vani­tat que ens mou a publi­car-nos cons­tant­ment i de manera com­pul­siva, gai­rebé. Si no fos per aquest caràcter tafa­ner i exhi­bi­ci­o­nista alhora, no s'expli­ca­ria l'èxit que tenen les xar­xes soci­als i els blocs que con­reem amb una passió i una insistència i regu­la­ri­tat fas­ci­nants de tan insòlites com les penso. Per tant, si de cas, el que anirà can­vi­ant men­tre anem ajus­tant el cap­te­ni­ment a la màxima que ben pocs s'apli­quen de no fer res que no vul­guem veure reproduït i pre­go­nat als qua­tre vents i entre els nos­tres serà el con­cepte d'inti­mi­tat i la manera de viure-la i esti­mar-la. Perquè som fràgils i trans­pa­rents com el vidre.