La generositat i l'elegància

El 1945, aca­bada la guerra en què la República d'Irlanda s'havia man­tin­gut neu­tral, Wins­ton Churc­hill reco­nei­xia públi­ca­ment la temp­tació britànica d'envair els tre­aty ports del sud d'Irlanda que havien estat retor­nats pel Regne Unit a la República el 1938 i que van ser la clau per per­me­tre la neu­tra­li­tat irlan­desa en la guerra. Es trac­tava de ports vitals per al tràfic a l'Atlàntic, perquè allar­ga­ven en 200 milles el camí dels vai­xells que venien amb apro­vi­si­o­na­ments dels EUA a Angla­terra en una sin­gla­dura a l'abast dels sub­ma­rins ale­manys basats a la França ocu­pada. Es van enfon­sar per aquells 250 vai­xells ali­ats entre el juliol i l'octu­bre del 1940.

El Pre­si­dent d'Irlanda, Eamon de Valera, res­pon amb un dis­curs cla­ri­vi­dent a Churc­hill: “El Sr. Churc­hill ha dei­xat clar que en cer­tes cir­cumstàncies hau­ria vio­lat la nos­tra neu­tra­li­tat i hau­ria jus­ti­fi­cat aquesta acció apel·lant a la neces­si­tat del Regne Unit. Em sem­bla estrany que el Sr. Churc­hill no vegi que si això fos accep­tat sig­ni­fi­ca­ria que la neces­si­tat britànica esde­vin­dria un codi moral i que, si aquesta neces­si­tat fos prou gran, els drets dels altres pobles no comp­ta­rien... I, per tant, sig­ni­fi­ca­ria que una nació petita en pro­xi­mi­tat d'una de gran i pode­rosa mai no podria espe­rar seguir lliu­re­ment el seu propi camí..., perquè és cer­ta­ment difícil per al fort ser just envers el feble, però és cert també que actuar amb justícia sem­pre suposa un valor moral supe­rior.”

Les raons de Churc­hill i de Valera eren pode­ro­ses, les de l'un perquè la neu­tra­li­tat d'Irlanda era un greu incon­ve­ni­ent per a la con­ducció de la guerra i les de l'altre perquè l'ocu­pació dels ports en dis­puta pels britànics hau­ria sig­ni­fi­cat molt pro­ba­ble­ment l'entrada a la guerra. Mal­grat tot, el res­pecte mutu es va impo­sar i va defi­nir la seva con­ducta, és a dir, l'accep­tació que els drets dels altres no poden ser vio­lats.

Els con­flic­tes entre irlan­de­sos i britànics eren pro­funds i venien de lluny; la inde­pendència d'Irlanda va ser una vella i llarga història, a vega­des sag­nant, de més de dos segles de menys­preu, oblit i agressió per part dels uns i de rancúnia i revenja dels altres, fins que tots van accep­tar que la dependència i la sub­missió d'Irlanda s'havia d'aca­bar i el res­pecte era essen­cial, havia de ser la clau, per a la con­vivència i el veïnatge.

el Canadà va arri­bar a la inde­pendència el 1931, però la Cons­ti­tució de l'Estat, al prin­cipi només desen­vo­lu­pada esquemàtica­ment, man­te­nia la pre­e­minència de la comu­ni­tat britànica i la dependència del Regne Unit: la reina era el cap d'estat i la ban­dera man­te­nia la Union Jack. El pri­mer referèndum per la inde­pendència del Que­bec es pro­du­eix el 1980, i el 60% de la població vota a favor del man­te­ni­ment de la província dins d'un estat que pro­gres­si­va­ment tira cap al fede­ra­lisme. El pri­mer minis­tre Tru­deau, del Que­bec, intro­du­eix el 1982 una reforma de la Cons­ti­tució, Char­ter of rights and fre­e­doms (‘codi de drets i lli­ber­tats'), i trenca defi­ni­ti­va­ment els vin­cles amb l'antiga metròpoli. Intenta que les deu províncies l'accep­tin de manera explícita per donar-hi carta de natu­ra­lesa de llei fona­men­tal de l'Estat, vol­guda i refe­ren­dada per a tots els cana­dencs. El Que­bec no s'hi adhe­reix perquè ho con­si­dera insu­fi­ci­ent. De fet, en el segon referèndum per la inde­pendència, del 1995, el 49,6% voten a favor de la secessió.

Quan aquesta cons­ti­tució es pre­senta, el pri­mer minis­tre Tru­deau fa un dis­curs que pot ser con­si­de­rat històric pel res­pecte que se'n deriva per la ciu­ta­da­nia i els drets i les aspi­ra­ci­ons de les províncies. “Els ide­als cana­dencs amb què hem inten­tat viure amb diver­sos graus d'èxit i fracàs en els últims cent anys són, de fet, un acte de des­a­fi­a­ment de la història de la huma­ni­tat. Si aquest país nos­tre hagués estat fun­dat sobre una visió no tan noble dels drets i les lli­ber­tats o si els nos­tres avant­pas­sats s'hagues­sin ren­dit a les difi­cul­tats de cons­truir aquesta nació, el Canadà hau­ria estat des­mem­brat faria ja molts anys..., perquè si els ciu­ta­dans i les mino­ries no se sen­ten pro­te­gi­des con­tra la tira­nia de les majo­ries i si els cana­dencs francòfons, els pobles aborígens i els nous cana­dencs no sen­ten que seran trac­tats amb justícia per la majo­ria, és inútil dema­nar-los que obrin els seus cors i la seva intel·ligència a la comu­ni­tat d'aquest país. De la mateixa manera, si les províncies con­si­de­ren que els seus drets de sobi­ra­nia no estan asse­gu­rats en aque­lles àrees que són cons­ti­tu­ci­o­nal­ment de la seva juris­dicció és inútil mirar de convèncer-los de coo­pe­rar i com­par­tir amb la resta del país.”

El plan­te­ja­ment polític de Tru­deau és con­trari al de Valera. L'irlandès defensa la inde­pendència d'un petit país que es vol sepa­rar d'un gran imperi i el cana­denc mira de cons­truir una consciència naci­o­nal com­par­tida sobre un ter­ri­tori immens i en gran part no habi­tat, amb pobles diver­sos –les comu­ni­tats autòcto­nes i els colons d'ori­gen francès i britànic–, i amb nivells de renda, cul­tu­res, llengües i reli­gi­ons dife­rents. Però hi ha una coin­cidència entre l'un i l'altre pel sen­tit de democràcia, igual­tat de drets i res­pecte per a tots, tant en l'aspecte indi­vi­dual com col·lec­tiu. L'objec­tiu és divers, però la pràctica és la mateixa.

avui Hi ha entre Cata­lu­nya i Espa­nya una bara­lla poc res­pec­tu­osa amb la volun­tat dels altres que porta sovint a la ter­gi­ver­sació interes­sada dels fets i a la des­qua­li­fi­cació, que en res afa­vo­reix la cre­ació del neces­sari clima de con­fiança i res­pecte per la con­tra­part que fa la dis­crepància via­ble i la con­fron­tació política i ideològica enri­qui­dora més que devas­ta­dora. Cal pre­gun­tar-se si aquesta cir­cumstància és evi­ta­ble si una de les parts es com­porta amb el nivell de cor­te­sia, res­pecte i edu­cació neces­sari i espe­ra­ble. Tot i no ser fàcil no caure en la pro­vo­cació, no res­pon­dre amb el mateix to amb què s'és inter­pel·lat, és pos­si­ble i sens dubte política­ment desit­ja­ble si es vol demos­trar que no tots som iguals. Cal fer-ho no sola­ment per elegància, sinó per eficàcia política.

Deia Ramo­neda fa pocs dies que quan es va desen­vo­lu­par l'admi­nis­tració de la Gene­ra­li­tat des de zero als anys setanta es va per­dre l'opor­tu­ni­tat de ves­tir una admi­nis­tració pública moderna efi­ci­ent, auto­re­gu­lada i amb l'espe­rit i la volun­tat pro­funds de ser­vir la ciu­ta­da­nia, sense cons­truir defen­ses de prer­ro­ga­ti­ves i drets exclu­sius i par­ro­quials per a polítics i per­so­nat­ges de la vida pública. Per cons­truir una nova admi­nis­tració, ja no hi som a temps, però sí que podem esta­blir pràcti­ques, pro­ce­di­ments i pau­tes de con­ducta dife­rents que cons­tru­ei­xin de dalt a baix una nova manera de fer política i d'estar en la funció pública. Es neces­sita l'exem­pla­ri­tat dels líders i dels gover­nants.